“Que no pari la música!”

LleidaQue BlackFang i Koko-Jean & The Tonics hagin actuat recentment a l’Espai Orfeó en el marc del Ponent Roots Festival podria dissipar qualsevol ombra de dubte sobre l’estat de salut de l’oferta musical a la ciutat de Lleida. D’altra banda, que les dues actuacions apleguessin poc més d’una cinquantena d’espectadors no sona bé, gens bé, pitjor que un silenci incòmode. I no pas perquè el cartell d’un dels festivals de música negra més importants del país no desperti l’interès dels seus parroquians, que es compten per centenars a jutjar per les massificacions vistes en anteriors edicions, sinó per les limitacions aplicades d’acord amb la situació sanitària actual. De fet, les entrades s’exhaurien en un tres i no res i desenes de persones s’havien de conformar a seguir els concerts a través de la pantalla de l’ordinador.

“No és el mateix”, confessa el músic Joan Lozano, també regidor de sala a l’Espai Orfeó, tot i reconèixer que “el que realment importa és que no pari la música”. Segons Lozano, “a la majoria de sales no els surt a compte programar concerts ateses les restriccions d’aforament existents”, la qual cosa ha desembocat en una crisi sense precedents “que afecta músics i tècnics per igual”. A diferència d’ell, molts dels seus companys han passat a engrossir la llista d’aturats en un sector “on només se salven els que es dediquen a l’ensenyament”, assegura Lozano.

Ara bé, si algú coneix els entrellats del món educatiu és Òscar Enrech, director de l’Orfeó Lleidatà i, per tant, cap directe de Joan Lozano, amb qui comparteix opinió sobre els streamings, i també pel que fa a les classes de música. “És com si els partits de futbol fossin amb la meitat dels jugadors al camp i la resta online”, diu. Enrech, per tant, qüestiona l’efectivitat de la docència virtual, “per les mancances tècniques, sobretot en l’àmbit sonor”, i la sostenibilitat de la limitació de sis alumnes per aula, fet que ha propiciat una reducció de les noves matriculacions “que ronda el 30%”. “I d’això no se’n fa càrrec ningú”, es queixa Enrech.

Un cas ben diferent del que viu Emília Rovira, filla del poeta Pere Rovira, que compagina la seva faceta de creadora musical amb la direcció d’una prestigiosa escola de música a Oslo (Noruega). “D’una banda, els músics han pogut optar a beques de creació que anaven dels 2.000 euros als 10.000. De l’altra, conec professors de música que l’endemà d’haver sol·licitat una ajuda per pal·liar els efectes de la crisi ja tenien els diners ingressats als seus comptes corrents. N’hem d’aprendre molt, dels països escandinaus”, manifesta Rovira, que té previst tornar a Lleida aviat per promocionar el seu primer disc, Amor i ràbia. “Havia de sortir a l’abril, però l’impacte de la pandèmia ens va obligar a endarrerir-ne la publicació fins al pròxim 15 de gener”, explica la jove cantautora, que va comptar amb el músic “nòmada” José Ramón Madrid Alonso per als arranjaments.

Comparacions odioses

“Exnòmada”, matisa ell mateix, que després de cinc anys de gira per Austràlia, els Estats Units, el Carib, la Xina, el Japó i Itàlia amb diversos espectacles s’ha vist obligat a tornar a la seva Lleida natal, on sobreviu com a productor musical a l’espera que es relaxin unes restriccions que ara per ara posen en perill una sèrie d’actuacions al Regne Unit previstes per als mesos d’abril i maig. “Si m’ho anul·len, els meus estalvis no donaran per a gaire més”, augura el jove lleidatà, que assenyala “l’escassa atenció que reben la música i les arts escèniques en general a Espanya si ho comparem amb les illes Britàniques, on els músics són considerats artistes en majúscules i són tractats com a tal”. Per a ell, el cas de Rovira resulta d’allò més exemplificador: “L’àlbum li deu haver costat uns 8.000 euros, diners que, a excepció de petites aportacions via crowdfunding, han sortit de la seva butxaca”, apunta. “Diners que no recuperaré perquè el món de l’art està completament dominat per un capitalisme ferotge”, afegeix ella.

“Què pots esperar d’un país que ens obliga a marcar la casella dels toreros?”, bromeja Pol Ishanda, líder de Foo, banda indie lleidatana per excel·lència, amb nou EP sota el braç: “No el publicarem fins que la situació no es normalitzi, ja que la supervivència del grup depèn íntegrament dels concerts, i treure un àlbum sense la pertinent gira no tindria cap sentit”. Segons Ishanda, “situar la cultura al lloc que es mereix no depèn de l’administració, sinó de donar més veu a les associacions culturals i apostar pels circuits de petites sales i els festivals independents autogestionats en detriment dels macrofestivals ultrasubvencionats, per exemple”. I conclou: “Potser això passa perquè siguem nosaltres mateixos els qui fabriquem les nostres pròpies oportunitats”.

Cases de la Música

I una d’aquestes oportunitats es fabricava amb la incorporació de Lleida a les Cases de la Música, un projecte sociocultural en xarxa amb quinze anys d’experiència al qual ja pertanyen les ciutats de Mataró, l’Hospitalet, Manresa i Terrassa i la comarca del Gironès, i que té com a objectius primordials promoure la formació, la creació, l’exhibició i la difusió de la música popular i moderna a tot Catalunya, a més de complementar les infraestructures culturals municipals mitjançant l’organització d’activitats dirigides tant als artistes i als creadors com al públic en general.

La creació d’aquesta nova xarxa ha anat a càrrec de la Fundació Orfeó Lleidatà i “neix per fer créixer la indústria musical de casa nostra en un moment que semblava moribunda”, com indica Òscar Enrech. Precisament, la resurrecció del Ponent Roots ha estat una de les primeres accions de la Casa de la Música de Lleida “després que el tancament obligat del Cotton, emplaçament habitual del festival, n’impossibilités l’edició d’enguany”, tal com esmenta el director de l’Orfeó Lleidatà, que precisa: “Hi som per a això, per assegurar que la cultura continuï constituint un bé essencial, i essencial significa que no en puguem prescindir”.

Tanmateix, qui més satisfet es mostra amb la iniciativa d’Enrech és Oriol Ferre, discjòquei i organitzador del Ponent Roots Festival, que recorda: “Molta gent se’ns acostava per agrair-nos l’esforç d’haver retornat la música al lloc que li pertoca, és a dir, a l’escenari”. Per a Ferre, “es tractava d’un acte de militància del i per al sector musical, per a tots els artistes i, sobretot, per als invisibles, com anomenem nosaltres els regidors d’escenari,els tècnics de so, de llums... Volíem dedicar aquest festival a tots aquells festivals i als respectius invisibles que s’han quedat pel camí”, indica Ferre. Però un d’aquests invisibles, Joan Lozano, regidor de sala a l’Espai Orfeó, avisa: “La indústria està tocada de mort, i aquí no hi ha vacuna que valgui. O bé tornen els festivals, o bé la música s’atura per sempre, perquè ja no hi haurà tècnics que la facin sonar de nou”.

Les claus del sector

Cal mencionar que sobre Lleida recau el dubtós honor de ser la primera ciutat de Catalunya que va haver de cancel·lar un festival de música. Parlem del MUD, també conegut com el Festival de Músiques Disperses. “Ho vam viure amb estupefacció. Com tothom aquells dies, estàvem completament descol·locats, no sabíem què passava, ni què passaria, i la decisió d’anul·lar-lo ens va sumir en el desànim”, afirma Antoni Gorgues, director artístic del festival, que dubta de la continuïtat dels grans festivals -“almenys de cara al 2021”, matisa- i aposta pels petits formats. “Esperem tornar amb el MUD, tal com ja ha ocorregut amb el Ponent Roots, l’Interfado i tants d’altres”, remarca.

Malgrat tot, Gorgues és un dels pocs professionals de la indústria musical lleidatana que s’han vist beneficiats per la crisi actual, i és que a través del seu segell discogràfic, Guerssen, amb seu a Lleida, està facturant més que cap altre any. “Per lògica, en un temps que hem tingut menys opcions d’oci fora de casa, molta gent ha augmentat l’oci dins de casa, que en molts casos ha passat per la compra de discos”, admet Gorgues, que considera que “la música ha continuat ben viva a l’interior de les llars“.

I a l’altra cara de la moneda hi trobem Toni Revés, responsable del Cafè del Teatre i darrer guardonat dels premis ARC en la categoria de millor programació de sala de concerts, que parla de “daltabaix econòmic”. Revés insisteix que no saben si se’n sortiran, “perquè la crisi no ha acabat”, i destaca que “a Lleida hi ha hagut tres aturades, una més que a la resta del país”. “I una quarta tornaria a aturar la cultura, la música i, de retruc, a tots nosaltres”, assegura el programador, que ens acomiada amb un enèrgic “Que no pari la música!”. O que no torni a parar... si és que ha parat mai.