EscriptorLa botiga feia cantonada i tenia l’entrada a l’artèria principal del poble. Al defora, com un estaquirot, un tòtem de ferro amb lleixes exposava els periòdics del dia i les xafarderies setmanals. A l’interior, com passava amb els caus dels oficials de batalló al mig d’una trinxera, el preu de la vida era més car, i a l’hivern, al fer-se fosc, l’establiment feia ganes d’entrar-hi tan sols per prendre l’escalfor que aparentava el darrere de la porta que grinyolava de mala manera. Malgrat ser un tururut hi trobaves de tot. I els quadrats de les patates i les cebes eren ferms, de fusta, dels que ja no se’n troba. A l’estiu, gelats i polos de gel, i el neguit d’anar a buscar el premi del revers de la tapa del iogurt quan arribava el camió de la Danone. Al final de la casa, més enllà del mostrador, l’home de la botiguera ensenyava solfeig al seu net amb un acordió. I si no era l’acordió, era el brogit de la tele. O potser les dues coses alhora. Era l’època del Filiprim. Del senyor Encarregat remenant cartes amb la corresponent etiqueta dels batuts Okey i en Josep Maria Bachs trucant a través d’una sabata, un plàtan o qualsevol altre objecte que no fos un auricular.
La botiguera era presumida. Ho vaig saber per com vestia quan, darrere el vidre del balcó de casa, la veia passar els dies de processó. Feia les passes curtes. Exageradament curtes. I estirava el coll i premia els llavis. Més endavant, quan es va quedar vídua, va passar a assemblar-se més i més a la veïna del davant, que també era vídua però de molt abans. De vegades, quan la veïna del davant hi anava a comprar, ella, la botiguera, perdia una mica l’oremus i a l’hora de tornar-li el canvi li’n tornava de menys. Però no ho feia expressament. El que passava és que l’una a l’altra es posaven nervioses i la pobra s’equivocava.
Anys més tard el seu fill i la jove van reformar la casa i, de passada, van ampliar la botiga, que va perdre l’aspecte càlid i terrós del cau per donar peu als miraments d’un establiment a l’altura dels temps que corrien. La casa nova va fer que els diumenges la botiguera es tornés a mudar per anar a fer la partida de parxís al bar dels jubilats, perquè la casa nova, que es mirava com un palau, com el màxim exponent al qual podia arribar una persona del poble, no feia per a una dona vestida de negre. I els dissabtes endreçava. Passava, una vegada i una altra, el drap per la barana de la balconada; no tant per fer-se veure -com alguns o algunes es pensen- com per poder-hi veure, perquè per a la botiguera era més important entendre com la miraven els altres que no saber si la miraven.
Al cap d’una estona, quan ja havia desat la compra a la dispensa, la veïna s’adonava que la botiguera no li havia tornat bé el canvi i baixava, altra vegada, a la botiga. Només entrar per la porta la botiguera s’apressava: ja m’ho semblava que no te l’havia tornat bé. I després, tan amigues, cadascuna reculava a les seves cabòries i als homes morts.
