PoetaMúsica i pols és el darrer llibre de Pere Rovira. Un dietari de l’any del referèndum que confirma l’altura d’un escriptor que no para de créixer. Si en els darrers deu anys Rovira ha escrit... onze llibres!, en els 40 anteriors n’havia escrit... onze! El diari ens parla d’aquest ímpetu creatiu. Per començar explica que ara és un escriptor. I escriure, com a ofici, vol dir fer-ho diàriament -sembla obvi, però no ho és-. Un altre factor clau ha sigut la jubilació, que com el seu nom indica és temps de joia, encara que la nostra societat gerontofòbica ha negat als vells el goig i els ha fet creure que no valen per a res. Amb Rovira, aquesta denominació torna al sentit original -i tantes altres: com una mena de Cruyff de les lletres, ell és autèntic i transgressor perquè sempre defensa el mateix: el bon gust, el plaer-. Per acabar, apunta que ha trobat una certa tranquil·litat i alegria espirituals malgrat la decadència física, cosa que ens desmunta el mite que el poeta és un ésser torturat. Ens atansa, en canvi, a les mentalitats serenes de l’antigor.
Tanmateix, la crescuda literària de Rovira no és tan sols numèrica. Ha incorporat trets de la tradició als seus poemes exquisits i sentenciosos, i ara fan l’efecte de peces que et voldries aprendre de memòria per dir-los en reunions entranyables. Però és que la poesia de Rovira ara rima. El joc lèxic i sintàctic li dona una gràcia particular alhora que la sintonitza amb la rumbosa Musa Catalana. I aquestes virtuts no les tenien els poemes anteriors. L’autor sembla que ha trobat l’arbre idoni per contemplar i crear el món. Si abans s’alçava en un palau fronterer, ara ombreja una taverna catalana. També hi reflexiona Música i pols : l’intent d’aniquilació català per part del franquisme va separar moltes plomes del seu solc natural. D’altra banda, el poeta sempre ha manifestat un cert menyspreu per la cosa popular. I això l’havia mantingut allunyat de la faràndula que en la clandestinitat regava el llorer de Mossèn Cinto i atiava la xera de Maragall (Marçal, Desclot, Barceló, Casasses...). En canvi avui -coses que té la vida- ballen en rotllana.
I així Rovira ha trobat la mina dels poemes atemporals, recordant més un sublim poeta menor com Sagarra que un tortuós i altiu poeta major com Ferrater. I heus ací l’efemèride: Pere Rovira ja és el gran escriptor que estava destinat a ser. I sense fer el vivet, traça humilment, sàviament, el camí per al triomf en la batalla més difícil: la de l’amor. I heus ací l’argument de Música i pols.
