Les 10 claus del referèndum

RELAT POLÍTIC

Una eina per aportar legitimitat a la DUI que superava el 27-S

Tot i presentar com a plebiscitàries les eleccions del 27 de setembre del 2015, l’independentisme va buscar en el referèndum de l’1-O una via per afegir legitimitat a la declaració d’independència, que ja estava prevista des de l’inici de la legislatura. El problema, segons reconeixen nombroses fonts consultades, és que la participació (43%) no va superar els millors pronòstics i el sí no va poder demostrar que representa la majoria de la població. Esclar que les càrregues policials i la persecució judicial hi van influir. Gairebé 2,3 milions de persones van participar en l’1-O, 60.000 persones menys de les que ho van fer el 9-N, tot i que aleshores podien votar els més grans de 16 anys. El Govern manté que l’1-O va generar un mandat republicà, però ara torna a reivindicar un nou referèndum -aquest, pactat amb l’Estat- com a solució.

ENCAIX LEGAL

Les lleis que pretenien superar la legalitat espanyola

Els intents per fer cabre una consulta dins la legalitat espanyola havien fracassat el 2014. Quan els partits van acordar que tornaven a apostar pel referèndum tenien clar que s’havien de superar els límits de la Constitució. “De la llei a la llei”, insistien els líders sobiranistes, que ja estaven treballant en la norma de transitorietat jurídica. El referèndum es va afegir a les negociacions i, quan s’acostava la data, es va decidir finalment dividir la feina en dues lleis per deixar clar que eren dos estadis diferents. El 6 de setembre, el Parlament va aprovar en una maratoniana jornada la llei del referèndum, que es limitava a regular l’1-O, i, l’endemà, va fer el mateix amb la de transitorietat jurídica i fundacional de la República, que havia de ser la norma “suprema” de l’ordenament jurídic català fins a la redacció d’una nova Constitució. Les dues lleis van ser suspeses en pocs dies i més tard anul·lades pel Tribunal Constitucional.

PRESSUPOST

L’Estat va impugnar les partides reservades a la votació

El Govern va incloure als pressupostos del 2017 una disposició addicional per garantir que destinaria “els recursos necessaris” per fer un referèndum “en el marc de la legislació vigent en el moment de la seva convocatòria”. No va trigar gaire a ser suspesa, i posteriorment anul·lada, pel TC, que, a més, va advertir el president del Govern, els consellers i els principals càrrecs del departament d’Economia que tenien l’obligació de garantir que ni un sol euro del pressupost es destinés al referèndum. La interventora de la Generalitat va anar certificant regularment a Hisenda que les consignes es van complir, i fins i tot l’exministre Cristóbal Montoro va garantir que no s’hi havien destinat diners públics. Per exemple, l’element més simbòlic de l’1-O, les urnes, les va pagar una persona aliena al Govern. Tot i això, el Suprem també ha decidit processar per malversació l’executiu de Puigdemont.

FUNCIONARIS

Amenaces als treballadors públics sense concretar

“Els funcionaris i les empreses que participin en procediments il·legals corren el risc de quedar inhabilitats”. La frase, pronunciada per l’aleshores delegat del govern a Catalunya, Enric Millo, anava dirigida als treballadors públics, que la Generalitat considerava imprescindibles per organitzar el referèndum. El Govern, però, va insistir en tot moment que no hi podria haver represàlies contra els funcionaris, perquè estarien emparats per la nova legalitat catalana i també per la cadena de comandament. La fiscalia també va llançar una advertència contra els directors de les escoles que havien sigut escollides com a col·legis electorals. En una comunicació als Mossos van demanar al major del cos, Josep Lluís Trapero, que advertís directament els responsables dels centres. Un any després, cap director ni cap funcionari ha sigut imputat i els tribunals s’han limitat a investigar els càrrecs polítics i també la cúpula dels Mossos d’Esquadra.

LOGÍSTICA

Col·legis electorals oberts amb l’ajuda dels ajuntaments

La llista dels col·legis electorals es va saber només un parell de setmanes abans de l’1 d’octubre. La Generalitat va activar la web -que va ser atacada- el 21 de setembre, així com l’aplicació mòbil per conèixer on havia de votar cadascú. A la llista hi havia la majoria dels col·legis que es fan servir en unes eleccions habituals, però també se’n van haver de canviar, especialment en els municipis amb més reticències per part dels alcaldes. De fet, en ciutats com Sabadell i l’Hospitalet de Llobregat alguns centres de votació es van modificar durant la matinada prèvia. En total, la Generalitat va presentar una llista amb 2.000 col·legis electorals. Segons fonts dels Mossos, la policia catalana va clausurar la majoria dels 200 punts de votació tancats. Una minoria al costat dels centenars que es van mantenir oberts tot i la violència policial.

JUNTA ELECTORAL

La Sindicatura va renunciar per l’amenaça de multes

La Sindicatura Electoral -i el compromís de fer vinculant el referèndum- era una de les principals diferències de l’1-O respecte al 9-N. Els seus membres van ser escollits pel Parlament el 6 de setembre a la matinada i van ser presentats com els àrbitres de la votació. En van formar part els juristes Marc Marsal, Marta Alsina i Josep Pagès i els politòlegs Jordi Matas i Tània Verge, a més de diversos suplents. També s’havien previst sindicatures territorials. Ells havien d’aportar les garanties al procés fent la feina que habitualment desenvolupa la Junta Electoral Central. L’oposició va criticar frontalment la creació de la Sindicatura al·legant que, per impulsar-la, calia una majoria de dues terceres parts del Parlament, tal com estableix l’Estatut. La tasca de l’ens es va acabar de manera sobtada el 22 de setembre, quan el Govern va decidir prescindir de tots els seus membres després que el TC decidís imposar-los multes d’entre 6.000 i 12.000 euros diaris si seguien en els seus càrrecs. Així doncs, es van quedar sense desenvolupar la seva tasca principal: la validació dels resultats del referèndum. El Govern no va informar mai de qui s’havia encarregat finalment d’aquesta funció després del recompte.

CENS

Sense llei específica i amb dubtes sobre el registre de població

El cens ha sigut una de les grans incògnites al voltant de l’1-O. El Govern no ha fet mai públic d’on va obtenir les dades i, de fet, va optar per esquivar la qüestió en la llei del referèndum. A diferència del que va fer el 9-N, quan a la llei de consultes es va afegir un article específic que habilitava fer servir el registre de població -finalment van descartar aquesta opció-, per a l’1-O no hi va haver cap regulació. Tot i assignar a cada votant un col·legi electoral, el Govern va permetre finalment que tothom pogués participar en el centre que preferís i va enviar el cens de manera encriptada als presidents de les meses. El jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona investiga el director de l’Idescat, Fredric Udina, perquè sospita que el cens es va elaborar a partir de les dades del registre de població.

RESPOSTA

Violència policial, l’actuació dels Mossos i el 155

La dimensió internacional de l’1 d’Octubre va arribar a través de les càrregues de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Les imatges d’urnes i vots es van entrellaçar amb les dels cops, les porres, els martells i les pilotes de goma. L’Estat va exigir la col·laboració dels Mossos d’Esquadra, que, tot i estar dins l’operatiu preparat des de Madrid, només van requisar les urnes que se’ls van entregar voluntàriament. Arran de la seva actuació durant el referèndum, el govern espanyol va aplicar amb duresa el 155. Va ser l’únic departament en què, a part del conseller, també es va cessar el secretari de la conselleria -César Puig- i es va nomenar un substitut del ministeri de Madrid, Juan Antonio Puigserver. La Moncloa també va destituir el major Josep Lluís Trapero i el va rellevar pel seu número dos, Ferran López. Tots els cessats, juntament amb l’exdirector de la policia Pere Soler i la intendent Teresa Laplana, estan processats per sedició i rebel·lió. I l’exconseller Joaquim Forn està en presó preventiva des de fa gairebé un any. Pel que fa als agents espanyols -els que Cs va voler condecorar al Congrés- van tornar cap als seus llocs d’origen. Però n’hi ha 24 d’investigats en un jutjat de Barcelona i diversos més arreu de Catalunya.

PARTICIPACIÓ

Les apel·lacions als votants del no van ser insuficients

La violència policial de la jornada electoral va acabar de desdibuixar tant les garanties del referèndum com els nivells de participació. El Govern era conscient que superar el boicot de l’unionisme -cap dels partits constitucionalistes avalava la consulta- era el principal repte per assolir una participació superior al 50% del cens. Finalment, els ciutadans que van acudir a les urnes van representar un 43% del total que podia votar, i només el 7,83% d’aquests ciutadans van optar pel no a la República. Un total de 177.547 vots que no va ser suficient per mesurar les majories existents a Catalunya. Ara bé, malgrat les dificultats i el context de repressió, els votants del no en la consulta del 2017 van ser més que en el procés participatiu del 9-N. En la votació del 2014 els que van optar pel no a l’estat propi van ser el 4,5% de participants.

SENSE REPÚBLICA

Una DUI que el Govern va descartar implementar

La llei del referèndum fixava que el Parlament declararia la independència dos dies després de la proclamació oficial dels resultats de l’1-O si hi havia una majoria a favor de la República Catalana. I la llei de transitorietat jurídica ordenava els passos que seguiria el Govern per fer efectiu el mandat. Les dues normes, però, van acabar en paper mullat. Al final de la jornada de l’1-O el Govern va anunciar que portaria els resultats a la cambra, però no va proclamar la República, simbòlicament, fins al 27 d’octubre. Abans, l’executiu va optar per cridar al diàleg i suspendre la DUI el dia 10, i va tenir un intens debat sobre si s’havien de convocar eleccions. Quan el Parlament va aprovar la DUI el dia 27, a més, el Govern va decidir no implementar-la. Segons ha transcendit després, el president, Carles Puigdemont, va ser alertat d’una violència superior a la de l’1-O per part de la policia i de la possibilitat de morts. També faltaven les estructures per sostenir la República malgrat el que s’havia promès. La resposta de l’Estat va ser implacable: suspensió de l’autonomia amb l’aplicació del 155 i querella immediata per rebel·lió, que va portar els protagonistes polítics de l’1-O a la presó o a l’exili.