Un any que ha fulminat els protagonistes del referèndum

BarcelonaUn any després de l’1-O, només el rei continua sobre el tauler de la partida d’escacs. La trinxadora que ha sigut el Procés per als lideratges polítics s’ha fet més evident que mai durant aquests últims dotze mesos, els més convulsos que han viscut la política catalana i l’estatal des de la restauració de la democràcia. Fins al punt que la piconadora ha arrasat els dos governs al complet. Ni Carles Puigdemont ni Mariano Rajoy continuen avui al capdavant dels executius català i espanyol. Els dos principals protagonistes del pols entre la Generalitat i l’Estat són, només, les cares més visibles d’un relleu que ha arribat també al Parlament, els Mossos i les instàncies judicials.

La jornada del referèndum va ser el punt d’inflexió, el detonant que va precipitar els esdeveniments que han dut a la situació actual. Aquella mateixa nit -amb les imatges de les càrregues policials i els ferits encara ben presents a la retina-, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, donava per vàlids els resultats de la votació tot i les evidents dificultats per fer el recompte, i es comprometia a portar al Parlament una declaració d’independència. Tot i que en un primer moment la va ajornar, l’acabaria aprovant el 27 d’octubre després d’un últim intent fallit d’arribar a un acord amb l’Estat per convocar eleccions. Una DUI amb cares llargues que aniria seguida del cessament de tot el Govern en virtut de l’aplicació de l’article 155, que també arrossegaria alts càrrecs com el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero.

D’aquell episodi en derivarien la presó i l’exili, dos escenaris que l’independentisme creia superats i que han tornat a formar part del dia a dia de la política catalana. Dos escenaris que expliquen que avui molts dels protagonistes de l’1-O siguin lluny de la primera línia política. Només tres dies després de la DUI, i després de deixar-se veure el cap de setmana en un bany de masses pels carrers de Girona, Puigdemont apareixeria a Brussel·les, on havia decidit exiliar-se per traslladar al “cor d’Europa” -segons va dir en roda de premsa- el cas català. Amb ell hi havia set consellers més, quatre dels quals -Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig- lligarien el seu futur al del president i no tornarien a posar els peus en territori espanyol. Joaquim Forn, Dolors Bassa i Meritxell Borràs sí que anirien a declarar el 2 de novembre davant la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela. Tots tres -igual que els consellers que s’havien quedat a Catalunya: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Carles Mundó i Raül Romeva- acabarien a la presó, on ja eren des del 16 d’octubre els presidents aleshores de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats de sedició.

El paper de Llarena

Però seria el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena qui més hauria de fer per alterar el mapa polític català. Primer, mantenint entre reixes Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Després, fent tornar a la presó el 23 de març tots aquells dirigents independentistes que havien optat per no abandonar la vida política: Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Només la secretària general d’ERC, Marta Rovira, s’estalviarà la presó després de no presentar-se a declarar i exiliar-se a Suïssa, tal com havia fet un mes abans la diputada de la CUP Anna Gabriel. Més enllà de Forcadell, també la resta de representants independentistes de la mesa del Parlament l’anterior legislatura acabarien deixant la primera línia política. Només Lluís Guinó continua avui com a diputat ras de JxCat, mentre que la resta de representants independentistes -Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet- han optat per abandonar la política pendents de ser jutjats al Suprem per desobediència.

Els principals dirigents del Procés, doncs, quedaven fora de joc per l’acció judicial de l’Estat i permetien a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, presumir en campanya electoral d’haver “escapçat” l’independentisme. Poc s’imaginava aleshores que ella també formaria part de la llarga llista de dirigents polítics arrasats pel Procés. I és que l’èxit de la moció de censura contra Mariano Rajoy no s’explicaria tampoc sense el paper clau de la carpeta catalana. La repressió del govern del PP va ser el principal estímul que va dur el PDECat i ERC a donar els seus vots al PSOE per fer president Pedro Sánchez i descavalcar de la Moncloa Rajoy i tot el seu executiu. El ja expresident espanyol tornaria a la seva plaça com a registrador de la propietat a Santa Pola, mentre que Santamaría ha acabat deixant el Congrés i la política després d’un intent frustrat d’aconseguir el lideratge del PP. Els dos principals rostres de l’executiu espanyol durant l’1-O desapareixien així de la primera línia, i també arrossegaven ministres com Juan Ignacio Zoído -símbol de la repressió policial i encara diputat al Congrés- i dirigents com el fa un any delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, que ara busca el seu lloc després d’haver sigut cessat pel govern del PSOE.

També el braç judicial amb què el govern del PP va voler aturar el Procés ha patit canvis. El fiscal general de l’Estat que va comandar l’ofensiva judicial contra el Procés i va iniciar les querelles que acabarien portant mig Govern a la presó, José Manuel Maza, va morir sobtadament a Buenos Aires el 18 de novembre per una infecció renal. Un any després de l’1-O, només Felip VI continua dret en el tauler després de 12 mesos de vertigen.