L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Què s'hi ha d'anar a fer a Madrid (a la manifestació i al congrés)?'

La por que diu que va sentir la secretària judicial Montserrat del Toro mentre dirigia l’escorcoll a la seu d’Economia el 20-S és del tot respectable, i fins i tot ens posa sobre la pista de com aquells dies hi va haver persones que van interioritzar el que podria passar, o més ben dit, el que els podria passar, si Catalunya avançava cap a la independència.

Si mirem enrere, d’angoixa o de por n’hi va haver per a tothom, amb independència del lloc que ocupés cadascú. Entre els independentistes, la por a la resposta violenta de l’Estat. Entre els no independentistes, la por de veure desaparèixer l’estat espanyol de la seva vida, que era una possibilitat a la qual mai s’haurien pensat que es podrien enfrontar.

Però tot i que aquesta por és veritat, no ho és menys que el relat que va fer ahir la secretària judicial contenia exageracions i falsedats. Com ara que va sentir Carme Forcadell dirigint-se als concentrats –quan la presidenta del Parlament no va parlar en públic aquell dia a Economia–, o que es va haver de despenjar per una paret –l’ARA va comprovar que el mur que va haver de saltar feia 70 centímetres–. Va resultar molt significatiu (significatiu i francament penós) veure com intentava encaixar la paraula ‘tumult’ en el relat: “Vaig sentir un soroll molt gran, com un tumult”. Quin soroll fa un tumult? Em recorda aquella pregunta d’un anunci: “Quina olor fan els núvols?”

De los Cobos, coronel processat i absolt per tortures de l’any 92, va afirmar que ignorava si la policia va colpejar a gent que era a terra, però en canvi sí que sabia que “el grau d’hostilitat dels ciutadans era tan elevat que aconsellava avortar la intervenció”.

¿Amb aquests elements (tumult a Economia, violència dels votants l’1 d’Octubre) es pot condemnar per sedició els acusats? Ja saben el que hem dit aquí en alguna ocasió: en aquest judici l’Estat és jutge i part i per tant no hi ha dubte que es basarà en testimonis que han retorçat els fets fins a fer-los irreconeixibles. L’únic dubte és fins a quin grau forçarà la interpretació dels fets.

Aquesta consciència que el judici vol establir un relat, una veritat judicial que quedi per sobre de la veritat dels fets, està molt estesa al carrer. I mentre l’estat de consciència de la injustícia del judici és a dalt de tot a la societat, la resposta dels partits que aniran a les eleccions és a baix de tot. Falten menys de vuit setmanes per a les eleccions espanyols del 28 d’abril i es nota que als partits independentistes aquestes eleccions els han caigut d’un cinquè pis, que els fan molta nosa. Tenen els líders a la presó o a l’exili, amb prou feines estaven preparant-se per a les municipals i les europees, i ara a sobre cal fer llistes per a les espanyoles. I les llistes encara rai. El problema és el missatge. Què s’hi ha d’anar a fer, ara, al Congrés? No se sent res.

El més paradoxal és que els que menys preparats i més estressats estan davant les eleccions espanyoles són els que van provocar les eleccions fent caure el govern de Pedro Sánchez. De la manifestació de Madrid de dissabte de la setmana que ve no se’n parla gaire, potser perquè costa quadrar un missatge quan no se sap gaire bé quin és, com si la dificultat que tenen els partits independentistes per explicar què hi aniran a fer, al Congrés, fos la mateixa que per explicar què hi faran els independentistes un dissabte a la Castellana entre Atocha i la Cibeles. Entre els convocants hi ha la pretensió de sumar demòcrates espanyols contraris a les presons preventives i al judici, però el no als pressupostos –cal ser-ne conscients– va deixar tocada la relació amb Podem.

Si els partits independentistes no saben recollir a les eleccions l’estat de consciència que el judici està causant, algunes franges de l’electorat poden acabar pensant en l’anomenat vot útil o en l’abstenció. L’independentisme té els vots, té la gent, a condició que hi parli, i que ho faci tan aviat com sigui possible. Sort en tenen que la gent és conscient de les dificultats de tot plegat, però a l’independentisme li cal, per fer un bon resultat electoral, donar un sentit positiu al seu vot, perquè no sigui de simple rebuig a un Estat que empresona i que jutja un referèndum.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.