Una instantània apareguda en aquest diari: la presidenta Armengol rep en audiència els directius de l’Associació de Gestors Culturals: per què no? Però aquesta mateixa imatge resultaria xocant a Catalunya, per exemple –sense que servidor vulgui posar aquesta comunitat d’exemple de res. El més normal és que als directius en qüestió els hagués rebut la consellera de Cultura. Que Francina Armengol es reuneixi amb aquestes persones no té res de dolent, és clar, però el fet revela una anomalia de més ample espectre. En aquest mateix diari, el company Rafa Gallego entrevistava fa uns dies el director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, senyor Josep Ramon Cerdà, i així ens assabentàvem de la filosofia d’aquest organisme, lloable en tants de sentits. La tasca desenvolupada per l’IEB, essent meritòria, planteja una qüestió: quin sentit té l’existència d’una Direcció General de Cultura; i per què la nostra comunitat ha reingressat l’Institut Ramon Llull? Llegit també en aquest diari: la presència illenca a la Fira de Tàrrega és possible gràcies a l’IEB i a la Direcció General de Cultura. Aleshores...?
Més és menys perquè la duplicitat de funcions i de càrrecs ha de suposar una dispersió d’esforços i de pressuposts, quan, com sol passar, l’ideal d’organització es troba més a prop de la senzillesa i de la claredat. Hi ha unes feines pròpies de la Direcció General de Cultura i unes altres que teòricament han de ser confiades a l’IRL. L’IEB seria perfectament reubicable a l’àmbit acadèmic, del qual el va treure un insigne defensor de la cultura anomenat Jaume Matas. L’organigrama resultant seria tan clar i transparent que no s’entén per què la qüestió s’ha hagut d’enterbolir fins al punt d’esdevenir un dels estrafolaris embulls que caracteritzen l’acció cultural d’aquesta legislatura i que han contaminat bona part del petit món de la cultura nostrada.
Els beneficiaris de l’estat actual de coses tenen tot el dret de reivindicar-se professionalment, però potser la seva feina seria més profitosa per a la cultura si s’adaptés a una organització més racional. D’entrada, no s’entendria que malparlar a fora dels que qüestionen el model faci part de la projecció exterior de la cultura. Però això són assumptes negligibles, petites misèries humanes –d’egos febrils.
