Ullada a l’infern
Només en Pau i el seu amic Llorenç sabien que aquell enfony cobert per les branques d’un ullastre –una duna vegetal cisellada per la tramuntana– era l’entrada d’una cova fora del temps, o inserida en un temps on la Humanitat no deixava empremtes, com si la mort hi hagués tingut el cau i, en retirar-se’n, hi hagués abandonat un escapçall de silenci.
Per un impuls bestial, una nit d’estiu en Llorenç havia agredit la dona d’en Pau. Mentre aquest esperava a la clínica que fessin un raspat a la dona per si de cas, començà a perfilar el relat dels fets que algun dia confiaria a qui pogués mantenir-lo a la memòria i transmetre’l després a una altra persona de confiança, de forma que s’instal·làs en el futur per tacar-hi el nom de qui havia deshonrat la seva dona. El seu nom i el dels seus descendents: et semini eius, precisà. Sembla més propi de l’Antic Testament, li vaig dir. Ell ja ho sabia.
De la clínica estant, va establir un principi, bàsic pel que tenia d’aplicació immediata: en Llorenç, l’amic que havia estat, no hauria de notar res, com si la dona no li hagués contat la violència de què havia estat víctima. Així seria natural que continuassin anant adesiara a la finca de la cova, tan secreta, i que, passat un temps, dos o tres anys...
El pla era entrar a la cova junts. Ell hi hauria anat abans per deixar-hi llenya, una destral, l’escopeta i altres estris. Un cop a dins, i sota amenaça d’un tret, el lligaria, subjectat a un sortint de la roca en forma de norai. No li adreçaria cap paraula. Li tallaria un braç amb les destralades a l’espatlla que fossin necessàries. En faria alguns trossos. Prèviament hauria fet crepitar un foc, damunt del qual aniria llançant parsimoniosament els trossos de braç, un darrere l’altre. I la mà. Potser, per aprofitar el caliu, li tallaria l’altre braç o un peu: només si encara mantenia el coneixement i ho podia veure. Una estona d’infern, com una petita eternitat. És, va concloure desapassionadament, una resposta justa.
Però, ho arribares a fer o no?, li vaig preguntar, espantat –en Llorenç feia temps que no apareixia pel poble. És ben bo de saber, em va contestar: et dic damunt plànol on està la cova, si hi trobes un esquelet mutilat i uns ossos per terra... Cada dia perdo més la memòria, es va excusar.
