En parlar dels 'països del nostre entorn', no he sabut mai quina és la llista completa d’aquests països. I convindria que començàssim a precisar, perquè el nostre entorn ens desorienta amb unes rareses en les quals no podem mirar-nos. El Regne Unit –per ara– és un país del nostre entorn? Si és així, deduiríem que l’entorn se sosté per lligams d’extremada feblesa o per fonaments realment bellugadissos. O deu ser cosa de la Història, que no sap estar quieta mai.
En qualsevol cas, podríem aventurar una possible característica comuna a l’entorn: hi ha cada dia més polítics i cada dia s’hi fa menys política. Posar en dubte les raons o els sentiments i els ressentiments de més de la meitat del cens del UK és, ara, el més semblant a una flagel·lació a deshores, un acte de penitència més que de purificació per lluitar contra la temptació. Ara ja està fet. Però convé entendre el naufragi, hauríem d’entendre per què més de la meitat dels nàufrags aspiraven, precisament, a naufragar.
No, no es volien suïcidar, creien que s’alliberaven del jou d’una potència que els havia furtat sobirania per decidir per ells mateixos com s’havien d’administrar. Coincideixen molts d’observadors a apuntar una sèrie de circumstàncies que, finalment, haurien desembocat en un sentiment molts estès de frustració. La frustració de les classes socials més desfavorides, grollerament manejada per alguns polítics avalotadors, s’ha convertit en xenofòbia, i les fòbies no les controla la raó.
Però tot plegat no succeeix a partir del no-res, a partir d’una ficció sense traducció a la realitat. Hi ha uns fets objectius en els quals se sustenta aquesta frustració i aquesta xenofòbia. L’empobriment de les classes treballadores, la precarització de les seves vides constitueixen un escenari molt accessible als factors de desafecció a Europa, a l’exterior, als que vénen de fora. És escandalosa la manca de política destinada a canviar una realitat deteriorada des de la senyora Tathcher i a contrarestar la toxicitat de la doctrina o les doctrines del Brexit.
És clar, no és exacte dir que hi ha hagut poca política: han excel·lit en la feina els partidaris de la segregació. Però als qui el Brexit deu més són els que han fet la política circumstancialment més eficient: no fer res.
