PalmaHa fet de l’animació de figures modelades, la seva forma de vida. Sergio Lara (València, 1982) ha arribat fa poc de Los Ángeles on ha treballat en el curtmetratge Henrietta Bulkowski, de la cineasta Rachel Johson. Dimarts serà a Palma per impartir, dins el programa del Festival Còmic Nostrum, un seminari d’introducció a l’animació stop-motion, una tècnica en la qual el professional valencià s’està guanyant un lloc en l’escena internacional. Ho demostra el fet que Anomalisa, el llargmetratge de Charlie Kaufman i Duke Johson amb el qual debutà als Estats Units, ha guanyat el Gran Premi del Jurat del darrer Festival de Cine de Venècia. I es demostra també perquè un altre dels seus treballs més recents, Under the apple tree del director Erik van Schaaik, acaba de ser guardonat amb el Vadell d’Or al millor curtmetratge del Netherlands Film Festival, així com amb el premi del públic.
Són bons temps per a l’animació?
Diria que corren bons temps per a tot el món de l’animació i, en el cas de l’animació stop-motion que és a la qual jo em dedico, està vivint una època excel·lent, cosa que es constata en el fet que grans directors de cinema, com Charlie Kaufman o David Cronenberg, estiguin apostant per treballar en aquest mitjà. També és un bon símptoma que estigui sortint de l’exclusivitat que semblava tenir amb les pel·lícules per a nins per a entrar en el cinema per a adults amb força.
Quines qualitats necessita un professional de l’animació stop-motion?
L’ stop-motion, com a tècnica d’animar, de donar moviment a objectes rígids o maleables mitjançant sèries de fotografies, és un treball molt artesà. Requereix grans dosis de paciència, perquè s’ha de pensar que en un dia només aconsegueixes fer dos segons, per als treballs més complexos, i entre set i nou segons en els casos més senzills. És clar que la paciència no és suficient. Diria que has de tenir una gran capacitat d’observació, mirar molt com es mouen les persones o els objectes. Has de ser molt primmirat, constant i fins i tot he arribat a pensar que has de tenir un punt d’autista perquè passes moltes hores sol, sovint fent un exercici que pot semblar molt repetitiu.
Què se li exigeix a un treball d’animació com el vostre?
Depèn del que vulgui el director de la pel·lícula, del curtmetratge o de l’anunci que t’han encarregat. S’ha de pensar també que hi ha estils molt diferents, que van des del més cartoon al més realista. I aquest ha de ser més continu, més fluïd. En tot cas, tant un com l’altre, sigui més o menys realista, el resultat d’un treball d’animació ha de ser creïble. És important que es vegi que són figures modelades i animades, però a la vegada també és important que l’espectador s’oblidi que ho són.
Quin diríeu que és l’element més important en els personatges d’animació?
En gran mesura, en la mirada està la vida del personatge i la bona resolució dels moviments dels ulls és el que el sol fer més creïble.
Tothom s’ha trobat amb un treball més complex que la resta. Quina diríeu que ha estat, fins ara, la vostra feina més difícil?
Per a mi, Anomalisa va ser una feina tan complexa com satisfactòria. És un treball d’animació molt realista que et demana un esforç extraordinari de precisió. No et pots equivocar perquè en stop-motion mai no se sol repetir, seria caríssim. I, vista la pel·lícula, que a més va guanyar el Gran premi del Jurat a Venècia, és molt profunda i intimista. Et fa tenir sentiments molt contradictoris i això m’interessa.
Heu dit per començar que sovint no podeu enregistrar més de dos segons de pel·lícula al dia. Com ho fareu al seminari de Palma?
Evidentment, és una introducció a l’stop-motion, el feim per animar, que és el que jo sé fer. De fet, tot d’una ens hi posarem, a animar, i aconseguirem que cadascú pugui fer una peça molt curta. És gratificant perquè tothom se’n du una idea del que pot fer.
