Terra de Faraons
PalmaFa dies que repàs la història de Balears per si puc regalar al món una nova hipòtesi que revolucioni els estudis locals d’aquest arxipèlag que tant estim i he estimat: estic convençut que molt abans de l’ocupació fenícia que ens ha definit com a poble comerciant i amant dels doblers dels nostres turistes (que no pas de la massificació), les Balears, ja siguin les Gimnèsies o les Pitiüses, foren una colònia d’ultramar de l’imperi de Tutankamon i tenim sang egípcia.
L’altre dia vaig anar convidat per la Palma Film Office a fer una visita guiada per una de les 7 futures meravelles del món: el nostre flamant Palau de Congressos. Dues hores de caminada que varen escaldar unes cames mallorquines de cuixa ampla com les meves. Mentre patia en carn pròpia els rigors d’aquesta visita a cop de flautí, vaig comprovar que aquestes excursions són una metàfora en temps real de com ha deixat l’edificació tots els balears: escaldats i amb cara de beneits perquè no sabem què n’hem de fer, d’una jugueta tan cara de la qual, tot sembla, ningú traurà rendiment real.
Des del terrat, ara ja ple de floridura per mor dels continus retards en sa construcció, vaig poder admirar-ne la magnificència palauenca i vaig començar a elucubrar la meva teoria trencadora, abocada a fer canviar els llibres d’història. Aquesta obsessió tan balear per la majestuositat i els edificis de mida sobrehumana només pot ser herència antiga. Ho hem de dur incrustat al nostre ADN, un àcid desixoribonucleic egipci que ha romàs perenne a evolucions, foners, invasions angleses i contrabandistes.
Si els egipcis tenien les piràmides de Kheops, Khefren i Micerí, nosaltres també tenim la nostra tríada en forma de Son Espases, Palma Arena i Palau de Congressos. Com en l’època de Ramsès II, aquests tres edificis també han estat tomba i mausoleu de la vida pública i política d’un parell mallorquí dels nostres prohoms. Els egipcis s’enterraven amb les seves joies i aquí, sempre tan evolucionats i bufes, hem enterrat els doblers comuns en graneretes de disseny per ornamentar l’evolució lògica del sarcòfag: l’excusat presidencial.
Per si l’analogia no fos rodona i confirmàs la meva teoria, també hem tengut la nostra Cleòpatra: Maria Antònia Munar. Ella fou una gran faraona. Com a política, no seré jo qui la jutgi, però com a icona d’estil, ningú em negarà que va ser una #Grande. En el seu cas, no va ser l’amor per un general romà allò que ensorrà el seu imperi. Tendrem sang egípcia, però els balears sempre hem estat una mutació prosaica. Ja ho cantà fa molt de temps un convers il·lustre: “diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal”.
I com els esclaus egipcis, també xerram un idioma vernacle i minoritzat. M’agrada esser atès en la llengua de Ramon Llull, la meva llengua. Per això, em va sobtar que, ara que tenim un consistori amb un 50% de sensibilitat nacionalista, les visites es fessin únicament en castellà. Es veu que tot i els milions d’anys que han passat entre una civilització i una altra, les llengües en aquesta terra nostra de faraons encara són cosa de plebeus i de senyors. Vull creure que no hauré d’esperar el torn de Toni Noguera per poder fer un capfico en català a la minsa piscina del terrat de l’hotel.
I arribats fins a aquest punt, lector instruït, sé que em demanaràs quines són les 7 plagues bíbliques que ha hagut de patir aquest pèlag adorat i tens happy hour: ecotaxes, TIL, Llei de funció pública, Llei de símbols, falsos monòlits... Com hauràs pogut comprovar, res ens ha unit tant en l’èxode com l’adversitat.
