"Crec que vaig perdre el cap, no sé què em va passar"

PALMAJoan Bernat Palou just recorda que aquell matí de dia 1 de febrer de 2013 va anar a ca la seva exesposa, a la localitat d'Artà, per donar-li un rebut de la incineradora i per demanar-li si, per favor, es podia dur millor amb la seva mare. Llavors, no recorda res més. Així ho ha dit aquest dilluns davant el jurat popular que el jutja per haver mort Margalida assestant-li fins a 19 ganivetades. No ho nega, però insisteix que no sap què va succeir. "Crec que vaig perdre el cap, no sé què em va passar" és l'única resposta que l'acusat té. Nega rotundament haver planejat assassinar la seva exdona i assegura que "mai se m'hauria passat pel cap ni agredir-la ni fer-li mal". Fou un crim que causà a Artà una gran commoció, que ara, amb la realització del judici, s'ha tornat a viure.

El que tenia planejat l'acusat aquell dia, segons la seva versió, era suïcidar-se i, per això, volia intentar parlar amb la seva exdona i demanar-li que intentàs dur-se millor amb la seva mare –hi havia problemes lligats al negoci familiar–, per deixar així aquest tema solucionat. I aquell dia efectivament Joan Bernat sí que intentà suïcidar-se, però ho va fer després de matar Margalida i no estampant-se amb el cotxe a la carretera d'Artà a Santa Margalida contra una paret seca, com, segons ell, tenia previst. No ha sabut explicar què va ocórrer. Sí que digué a Margalida que se suïcidaria. I, llavors, ja no sap res més. La seva defensa, exercida per l'advocada Judith Pons, ha volgut posar l'èmfasi en el fet que el suïcidi (frustrat) de Joan "no era un bluf" (perquè es va fer talls al coll i a l'abdomen, i quedà amb els budells per defora) i que no sap com es va produir l'agressió. L'altra carta de la defensa és el penediment de l'acusat; així, Joan ha insistit que havia demanat perdó als seus fills (de 6 i 18 anys en el moment dels fets) i a la família de Margalida. També ha afirmat que "durant aquests dos anys, no hi havia ni un dia que no es despertàs pensant en allò que havia fet. No m'ho he perdonat. Ningú no es pot imaginar que pugui actuar d'aquesta manera", ha dit l'acusat davant el jurat popular.

Les armes, a la butxaca

Ara bé, el que no ha tingut el jurat són respostes gaire convincents sobre per què justament aquell dia que es pensava suïcidar havia d'anar abans a casa de la seva exparella per dur-li un rebut i per, segons ell, tornar-li un ganivet i una agulla de filats que duia a la butxaca dels calçons, no dins una bossa, especialment tenint en compte que el vespre abans havia acompanyat el seu fill menor a casa de la seva esposa. En aquestes circumstàncies han incidit tant la fiscal com l'acusació particular, en nom de la família de Margalida, i de la Comunitat Autònoma, que exerceix l'acció popular perquè "un crim de violència de gènere és un atac a tota la societat". Foren fins a 19 ferides les que va provocar l'acusat a Margalida, tant amb el ganivet com amb l'agulla de filats. Ella va aconseguir sortir de la casa per demanar ajuda, però poc després va morir.

"Miquel, no et creguis que això ha estat fàcil. Això no ha estat cosa d'un dia...", és el que l'acusat deia al metge –a qui coneixia– que l'atenia a l'ambulància. Es referia a matar Margalida o al seu suïcidi? El jurat té uns fets clars davant, però, amb la posició de l'acusat i la seva defensa, el joc estarà en el convenciment a què arribin respecte de la intencionalitat de l'acusat. Tenia planejat matar Margalida o va sorgir en el moment? Per què duia les armes a la butxaca?

Suïcidi i rerefons de conflicte econòmic

La declaració de l'acusat, a més d'incidir que no recorda l'agressió i que està molt penedit, es basa en el seu suïcidi programat i deixa entreveure un fons de problemàtica econòmica lligada al divorci, més que un problema de relació personal.

"He quedat sense res, ho he perdut tot". Eren algunes de les paraules que dedicava al seu fill gran en una carta d'acomiadament en la qual li demanava a ell i a l'altre fill (menor) perdó per la seva covardia i els deia que els estimava molt. Ha manifestat que es trobava molt abatut i desesperançat i que li pareixia bé que Margalida tingués una altra parella. Ell també havia iniciat una relació.

Segons ha explicat l'acusat, els seus pares li cediren el negoci familiar i fins i tot ell els demanà que els donassin també la part d'habitatge per ampliar-lo. Després del divorci, fou Margalida la que es quedà el negoci i, a partir de llavors –sempre segons Joan Bernat– hi havia contínues discussions entre Margalida i la seva mare perquè la primera no deixava a la mare de Bernat entrar a la botiga. "Jo fins i tot havia tret els meus pares de casa seva pel negoci", deia l'acusat queixós que el gestionàs llavors Margalida i que negàs a la seva mare l'entrada.

Les acusacions han volgut veure la carta d'acomiadament i el perdó que demanava o les instruccions de gestió de béns que deixava com una part del pla de l'assassinat, però la defensa ha insistit que la carta és de suïcidi perquè de cap manera tenia previst matar Margalida. Segons l'acusat, les instruccions que donava al fill gran (major d'edat) eren per gestionar "la meva part".

Les acusacions i la defensa

Tant la Fiscalia com l'acusació particular i la popular consideren que el que va cometre Joan Bernat Palou és un assassinat i demanen condemnes de 20, 25 i 17 anys i sis mesos respectivament. La seva defensa admet que Joan va provocar la mort de la seva exdona, però manté que no ho tenia planejat i, per això, qualifica els fets com un homicidi. Assegura que s'han de tenir en compte atenuants com ara la reparació del mal causat (ha entregat tot el seu patrimoni i el producte del lloguer de les cases als seus fills) i alteració emocional extrema (la depressió que l'abocava al suïcidi) que va afectar la seva capacitat volitiva. Accepta, d'entrada, una pena de 10 anys de presó.