CuinerVaig trair per una vegada una de les sentències preferides del meu padrí Joan: “No deixis mai els camins vells pels novells”, amb un resultat que també es podria resumir amb una dita molt repetida per ell: “El que barata el cap es grata”; jo no me’l vaig gratar, però vaig quedar amb la boca oberta com la d’un forn i amb els cabells drets com els d’un eriçó.
‘Una tienda para mallorquines’
Les presses i la necessitat em dugueren l’altre dia a entrar en un d’aquests grans magatzems especialitzats en bricolatge. Després de deambular deu minuts, com un peix dins el rostoll, em vaig dirigir a una empleada de l’establiment per enflocar-li: “Perdoni, sap on puc trobar un càvec?”. La cara amb què la senyora em va mirar va ser semblant a la que hauria fet si m’hi hagués presentat vestit de marcià. Després d’explicar-li, evidentment en castellà, perquè no entenia ni papa de la meva llengua, les característiques tècniques de l’estri en qüestió, vaig ser enviat tres passadissos més enfora. Arribat allà, m’esperava un jove vestit també amb els colors corporatius, a qui vaig amollar: “És aquí on puc trobar un càvec?”. El pollastre em demanà, també amb una versió barroera del polit idioma de Cervantes, si el volia per a construcció o per a jardineria. “Per fer un clot!”, li vaig respondre jo, amb la mosca darrere l’orella. Li vaig descriure l’eina que necessitava, estirant d’una paciència de la qual no vaig sobrat, per veure si arribaríem a treure el gat del sac. L’home, després de pensar-ho una estona, em respongué amb to asèptic i professional: “ Lo siento, no tenemos, tendrá que buscarlo en una tienda para mallorquines ”.
Vaig sortir del comerç amb les mans buides i el cap ple. L’endemà vaig anar a la drogueria en la qual compr habitualment (es veu que deu ser per a mallorquins) i vaig sortir amb un càvec nou de trinques. El botiguer em donà memòries per a la meva padrina, em renyà perquè segons ell faig molta mala cara quan surt pel televisor i m’alabà un arròs que havia menjat feia uns dies al nostre restaurant. Tot això en deu minuts i mentre tenia compte dos parroquians més.
Moltes vegades ens omplim la boca defensant el petit comerç, però acabam fent la compra en les grans superfícies que pertanyen a multinacionals fora ànima ni pàtria. La manca de temps, la comoditat de poder-ho adquirir tot en el mateix establiment, el preu o la facilitat d’aparcament solen servir-nos de coartades. Hauríem de tenir clar que quan compram a les botigues de tota la vida no només rebrem un tracte familiar i personalitzat, sinó que també estarem ajudant a activar el vertader teixit econòmic de la nostra societat, ja que bona part del que hi gastarem probablement es reinvertirà en la nostra terra, cosa que no podem dir dels grans magatzems.
