Sisè concert de la temporada de la Simfònica de les Illes Balears, amb una entrada una mica millor del que és costum. Diria que gairebé ple, amb un programa que es pot qualificar de no gaire habitual, com és ara John Adams, Erich Wolfgang Korngold, Samuel Barber i Leonard Berstein, aquest sí molt més conegut i reconegut que la resta, però no sé si suficientment com per despertar algun interès addicional, sobretot pel fet que la peça que d’ell interpretaren fou 'West Side Story', en la versió orquestral d’Irwin Kostal i Sid Ramin, que varen ser els guanyadors de l’Oscar a la millor banda sonora, juntament amb Saul Chaplin i Johnny Green, en comptes de l’original que havien compost Leonard Bernstein i Stephen Sondheim per a la versió de Broadway (1957), censurada posteriorment per Hollywood en la versió cinematogràfica. Però aquesta és una altra història.
El sisè concert de la temporada va ser, bàsicament, nord-americà pel que fa als compositors, mentre que el solista del concert, Benjamin Schmid, austríac i amb un currículum que fa por, va ser l’encarregat d’interpretar el 'Concert per a violí i orquestra en re major, Op. 35', d’Erich Wofgang Kornhold, austrohongarès, nascut a Brno, que va fer carrera a Hollywood, també guanyador d’un altre Oscar a la millor banda sonora, per 'Robin Hood', la bona, la d’Errol Flynn, la de Michael Curtiz.
Benjamin Schmid, una altra bona raó per omplir l’Auditòrium, va exhibir el seu talent i les raons per les quals és un dels més cotitzats violinistes de l’actualitat pertot arreu del món. Vibrant en el primer temps del concert, moderato mobile, dolç a la 'Romança (Andante)' i expeditiu al 'Finale (Allegro assai vivace)'. Tot plegat molt descriptiu, com si es tractés de música de cinema, i és que, com sempre ha mantingut i amb bon criteri Guillem Frontera, els grans compositors de música clàssica contemporanis són al cinema. No cal dir que el públic l’acomiadà com calia i ell va tornar per fer el bis de rigor.
Però abans, obrint la vesprada, l’Orquestra Simfònica, comandada pel director nord-americà Alastair Willis, magnífic, a qui els mestres li varen dedicar tot just acabat el concert un calorós aplaudiment, intens i sincer, com no podia ser d’altra manera, inicià el concert amb 'The Chairman Dances (Foxtrot for orchestra)', de John Adams, minimalista intens, que és la versió orquestral d’una de les àries de l’òpera 'Nixon in China', titulada 'News Has a Kind of Mystery'.
Després de la pausa de rigor, una elecció més coneguda i que contextualitza de manera eloqüent Emili Gené en el programa de mà. Per començar, una peça que poc té a veure amb la resta, com és ara l’'Adagio per a cordes Op. 11', de Samuel Barber, músic fidel a les pautes més clàssiques de la composició. Deliciosa partitura que va estrenar ni més ni menys que Arturo Toscanini, i si bé Barber no ha freqüentat les grans pantalles, la seva música, concretament l’adagio, ha format part d’algunes pel·lícules, com 'Platoon', que en el moment que sona crea un clímax realment esgarrifós, tens. Una autèntica meravella.
I per concloure, el ja esmenat popurri de 'West Side Story', que va fer que ningú de la platea no mogués els peus mentre l’escoltava, i veia com l’orquestra s’ho passava fins i tot molt millor que ells...
