CULTURA

Un documental explora la figura i l’obra d’Andreu Vidal

‘Què noms, Andreu Vidal?’, d’Emili Manzano i Claire Roquigny, s’emetrà aquest dilluns per IB3

Quan un escriptor mor, la seva figura i la seva obra solen caure en l’oblit. N’hi ha que en surten al cap d’un temps -com si haguessin superat un purgatori-, però n’hi ha que ja no n’arriben a sortir mai més. El cas del poeta Andreu Vidal (Palma, 1959-1998) ha estat diferent. I més afortunat.

Des de la seva mort inesperada i prematura, se n’han recuperat textos inèdits, se n’ha editat una Obra poètica quasi completa (Edicions del Salobre, 2008), la seva poesia ha estat reivindicada per les noves fornades d’escriptors i tant la seva biografia com la seva literatura varen ser protagonistes d’una interessant exposició ( Andreu Vidal. Restar per sempre en la cosa mirada ) que es va poder veure l’any passat al Centre Cultural de la Misericòrdia, a Palma. Per si tot això fos poc, l’autor d’ Els dies tranquils i de L’animal que no existeix, entre altres obres, ara també ha estat l’objecte d’un documental.

Més poètic que biogràfic

Què noms, Andreu Vidal?, que es podrà veure per IB3 dilluns dia 20 a la nit, és obra d’Emili Manzano i Claire Roquigny. Ha inclòs la participació d’algunes persones que varen ser importants per al poeta i que el varen tractar de molt a prop, com ara Margalida Pons i Karen Müller -de les quals Vidal va ser parella-; la seva germana petita, Àngela; el professor Joan Mas i Vives, i els amics Àngel Terron, Rafel Joan i Miquel Barceló.

“És un documental de petit pressupost però d’una gran ambició comunicativa i formal -explica Manzano-, que hem fet amb altes dosis de voluntarisme i amb els únics suports d’IB3 i d’una ajuda a la recerca concedida per la Institució de les Lletres Catalanes”.

Justament, un dels al·licients del documental són els materials inèdits que el procés de recerca ha permès rescatar i posar a l’abast del públic per primera vegada. Destaquen, en aquest sentit, les cançons que el músic Pere Pla va fer a partir d’alguns poemes de Vidal, així com el retrat -colorista, divertit, groller, còmplice- que Miquel Barceló en va pintar l’any 1982, quan el poeta i l’artista, que es coneixien des de final dels anys 70, sortien junts de festa per la nit palmesana.

“La nostra intenció era donar una imatge del poeta més enllà del pur biografisme -diu Manzano. En realitat no hi entram gaire, en la vida privada de n’Andreu, entre altres raons perquè ell era un poeta molt poc biogràfic. Solia expressar-se mitjançant símbols i personatges interposats. Als seus poemes, no hi trobes una persona civil que et conta la seva vida. Ell tenia una concepció quasi sacerdotal de la poesia, i en certa manera hem volgut que el documental fos com una mena de segregació de la seva obra”.

Un poeta autèntic

La poesia va ocupar sempre el centre de la vida d’Andreu Vidal, i li va consagrar totes les energies intel·lectuals, morals i anímiques. Una prova d’això és que, mentre que la seva vida va ser en general bastant desordenada -els estudis inacabats, els excessos, els alts i baixos econòmics lligats a la seva professió de delineant-, la seva obra, que consta de vuit llibres de poemes, es va construir sempre segons un pla organitzat i meticulós.

A més, Vidal també va tenir sempre clar quina imatge volia construir literàriament d’ell mateix. Va ser una imatge que va anar plasmant en fotografies, en vídeos en Súper 8 i en cartes personals. Tot plegat li va permetre configurar la semblança d’un poeta fosc i cantellut, aliè a les vanitats i les banalitats del món literari, posseïdor d’una curiositat intel·lectual incisiva i plural -li interessaven les religions, l’art, les drogues, l’assaig- i amb una concepció intensa i molt autoexigent de la poesia, fins al punt de corregir i reescriure alguns dels seus propis llibres un cop ja havien estat premiats i publicats.

Al documental, cada un dels testimonis explica algun episodi important de la biografia del poeta i en dona la seva visió personal. La conjunció de totes les mirades configura la imatge d’un home i d’un poeta que era brillant i tímid, esquerp i hipersensible, afectuós i distant.

Joan Mas i Vives, que va ser professor de Vidal a l’institut de Sant Josep Obrer, recorda com el primer llibre de poemes de l’escriptor, Xicraini, nit de portes cremades, va fer-se realitat gràcies a les contribucions econòmiques de professors i alumnes del centre. Els dos impulsors de la iniciativa varen ser el mateix Mas i Ramon Canet, també professor de Vidal. Tots saberen veure més enllà de les males notes del jove estudiant i detectar-ne el talent.

El també poeta Àngel Terron, amb qui Vidal va crear la col·lecció de poesia Tafal, en la qual publicaren dotze títols, apunta que ja des del seu primer llibre “va tenir una estètica definida”. Així mateix, tant Karen Müller com Margalida Pons coincideixen a destacar l’antiautoritarisme i les ganes d’anar a lloure de Vidal. Müller recorda que detestava la universitat i cita un dels aforismes del poeta: “La primera llei diu: adapta’t; la segona no diu absolutament res”. Per la seva part, Pons recorda que Vidal solia dir que ell “anava vivint dia per dia, que no li interessava tenir ni casa ni cotxe ni pla de pensions”. La seva germana, en canvi, en dona una opinió que trenca amb la imatge de poeta maleït: en recorda els acudits dolents i l’afecte tan viu que Vidal sentia per la seva neboda.

Miquel Barceló dedica a Vidal un dels elogis més rotunds que es poden fer: “No té obra dolenta”, en diu el pintor felanitxer. Un altre pintor, Rafel Joan, és qui ofereix algunes de les anècdotes i escenes més potents del documental. Una de les coses que diu de Vidal és que va ser un home que “va patir molt, però també va passar molt de gust”. En un altre moment, mentre rellegeix les cartes que s’intercanviaren de molt joves, Rafel Joan recorda: “Sempre ens desitjàvem pau i abundància, perquè era el que no sempre teníem”.