Actuar és fer història

La història és un procés actiu. Aquesta va ser per a mi la frase del vespre. La va pronunciar el professor Hartmut Bosmann a la gala de celebració dels deu anys de l’associació juvenil manacorina Xítxeros amb Empenta. Bosmann pronuncià la sentència després d’explicar que l’historiador Antoni Tugores recollia en un dels seus llibres el nom de Xítxeros amb Empenta com a impulsors d’un seguit d’actes entorn de la memòria històrica a Manacor. “Heu fet història”, els digué, entre els aplaudiments corals i enfervorits dels assistents a l’acte celebrat al carismàtic cafè de Can Lliro.

El primer gran mèrit de Xítxeros amb Empenta va ser el seu sentit de l’oportunitat, la seva visió lúcida del moment històric que vivien, del context en què es trobaven. La societat mallorquina està avesada, quan no ho fa de manera jeràrquica, a funcionar de forma individualista. Podem tenir artistes, escriptors, creadors, industrials, empresaris, periodistes, però en general apareixen com a bolets incomprensibles enmig del que sovint intuïm com un desert sociològic. Xítxeros amb Empenta varen néixer a Manacor quan abans a Manacor no hi havia hagut ningú com ells. Varen ser capaços d’existir i reivindicar-se i comprendre i fer-nos comprendre que no eren un bolet estrany, sinó una nova forma d’entendre l’activisme social (i polític, perquè política és sempre la mobilització ciutadana, es faci en el sentit que es faci). Albaïna a Sóller, Pinyol Vermell a la Pobla o Branca Caimarienca a Caimari són només alguns dels exemples d’associacions juvenils arreu de Mallorca. Pocs han durat més, pocs han transcendit més que Xítxeros amb Empenta.

El Manacor de l’any 2008 és un poble que comença a sentir-se orgullós d’ell mateix, i que ja ha teixit una teranyina ben espessa d’associacions i entitats que aconsegueixen anar més enllà dels clubs esportius. Però, i els joves? L’enyorat Tomeu Ferrer ens advertia que no els ho havíem de confiar tot, als joves, que no havíem de pensar que els joves, només pel fet de ser joves, ja havien de ser independentistes i pertanyents al que d’una manera o l’altra podem anomenar esquerra radical o, fins i tot, antisistema. No hi puc estar més d’acord. Els joves són el reflex, una franja més, de la societat que els ha forjats. Entre els quinze i vint anys es construeix el castell de valors personal que condicionarà el nostre univers ideològic i que farà condicionar el sentit de la nostra participació en la societat i del nostre vot (o no vot) quan se’ns demani opinió sobre qui volem que administri el bé comú.

Però tornem als joves. Xítxeros amb Empenta han aconseguit durant aquests deu anys mobilitzar els joves de Manacor, fer-los ser conscients que només participant podien ser. Que només actuant i formant part de la proposta comunitària podien obrir-se camí en la selva dels adults. Ho han fet allunyats del sectarisme. Només una condició, només uns destinataris: els joves. Ningú s’ha negat a acudir a un acte de Xítxeros, perquè ells tampoc han negat l’entrada a ningú. Perquè tot el que han fet ha estat per a tothom (per més que fos sempre en un clar sentit social i, hi insistesc, polític). Xítxeros amb Empenta ha funcionat de manera assembleària, com un petit parlament on l’arrelament al lloc on es viu i la bondat dels valors que transmetien les seves accions eren les baules que els encadenaven a la llibertat de ser qui eren, de ser qui són.

Han sabut ser un contrapoder al poder oficial. I ho han estat sempre des del sentit comú, des de la voluntat insubornable de “fer coses”, una manera d’entendre l’existència que molesta fins a l’infinit els nostres governants. Un contrapoder, a més, que no mira colors polítics i insisteix, incansable, que el que l’interessa és, una altra vegada, “fer coses”, amb totes les traves burocràtiques, administratives i, al cap i a la fi, polítiques que hi posen els qui ens governen per evitar que la societat pugui fer-se valer per ella tota sola.

El darrer gran mèrit de Xítxeros amb Empenta va ser el de trobar un joveníssim relleu. Quan un grup de persones funciona, altruistament, solidàriament, empàticament i voluntàriament és habitual que assolesqui l’excel·lència, si les coses van bé, durant els primers anys d’existència i feina conjunta. Normalment, en cansar-se, el grup es dissol i la seva feina queda per a la història. Els fundadors de Xítxeros amb Empenta trobaren un nou grup de joves, joveníssims, adolescents, que han continuat de forma brillant la seva tasca fins avui.

Els manacorins no els podrem agrair mai prou la feina feta. Tenim un poble més ric, més autònom, més alegre i més combatiu, després d’ells. I que per molts d’anys pugui ser així! No defallim, seguim, perquè la història és un procés actiu.

Més continguts de