OPINIÓ

Una gent que sap fer llum després de la tempesta

Entre l’aire greu i desmenjat de la capital manacorina i la festa tel·lúrica i ancestral d’Artà, s’hi estén una terra de muntanyes mitològiques i valls fondes, de platges infinites i de gent que respira una alegria de poble nou i jove que s’ha fet a si mateix. És Sant Llorenç del Cardassar. Sant Llorenç és el foc amb què, damunt graelles rogents, socarraren el seu patró, el foc que crema les pells dels visitants del nord a la llarguíssima cala Millor, a l’entranyable platja de l’Illot, a la devastada, i un temps paradisíaca de la Coma. El foc, també, de les llàgrimes que a l’estiu no són d’aigua, sinó de brasa que trepana el cel: l’aire límpid on la llum és fugaç, com la vida, com l’instant, com la desgràcia, que també ho serà. Sant Llorenç és la terra. Al nord, la possessió de la Begura marca els límits amb Artà. Més al llevant, és Pocafarina la que traça la marca amb Son Servera. I cap al ponent, les imponents muntanyes de Calicant, altíssimes dins la serra llevantina, dibuixen la retxa definitiva que separà, fa més d’un segle, el poble llorencí del manacorí.

I de dimarts passat ençà, Sant Llorenç és aigua. És el torrent desbocat, el pànic i el sentiment inequívoc de formar part, des de la petitesa més immensa, d’una natura que ens entestam a contravenir i que, tanmateix, caparruda, sempre ens fa saber, un moment o l’altre, qui som i quina és la nostra vertadera mesura en el món. Sant Llorenç és l’aigua plorada pels qui han partit amb l’ona irrefrenable. És l’aigua del dol per les persones perdudes, per les cases buides, per la línia que marca a les parets la mida de la por i l’infortuni.

Però qui són els llorencins? Com són? Una gran roca enmig de la plaça de l’Ajuntament du gravats a la pedra els noms de les seves possessions. Balafi, la Real, Son Sureda, Tenja, Llucamar, la Fontpella, les Planes i Son Carrió. Aquesta darrera, avui esdevinguda llogaret i origen del partit polític que, amb l’impuls de Mateu Puigròs, governa des de fa dècades el municipi. A la gran roca de les possessions, una gran escletxa simbolitza la segregació de Manacor, tan recent en el temps. Sense anar més enfora, el meu padrí, nat a Son Carrió, ho va fer encara dins el terme manacorí.

Hi ha un sentiment de germanor fonda, entre manacorins i llorencins. Com si d’una espècie de Commonwealth mallorquina es tractàs, ambdós pobles es respecten i s’estimen a parts iguals. Potser més que amb cap altre municipi del veïnat. Els llorencins parlen un manacorí antic, com els mallorquins parlam un català antic, com els sud-americans parlen un espanyol antic. Són un poble que encara creix, que encara es fa, que té l’alegria dels pobles joves, que no s’avorreix d’ell mateix. Sant Llorenç és un poble de gent contenta. I no és d’ara: fan tot quant saben i més per mantenir-se units, cohesionats, com si fossin un sol cos que rema dins l’aigua plàcida de la vida. Tots empenyen a la una. Hi trobareu llinatges repetits: Galmés, Pont, Llull, Mesquida. Com si fos un petit Manacor, amb menys Rieres, i menys Gomiles. I amb un gust peculiar pel doble patronímic, en el cas dels homes: Jeroni Pep, Biel Toni, Miquel Jordi. Fan Sant Antoni amb uns dimonis que s’assemblen als d’Artà, però canten com ho feim a Manacor. I celebren el patró d’estiu amb grans revetles musicals: els llorencins hi són tots, i es deixen acompanyar dels germans manacorins, dels veïns artanencs. Hi cantaren els Ja T’ho Diré, i Els Pets, i tants d’altres grups nostres.
Són el temperament guanyador, més sans que un gra d’all, de Marga Fullana. I tenen un bar de gresca amb un balcó que no ha caigut mai: Sa Verga, es diu. Corren perquè estan Malalts de Turmell, i tenien les Sitges, una possessió on els nins més urbanites de Mallorca podien aprendre que els pollastres també tenien plomes.

Són la vila que va veure néixer Salvador Galmés, que si en comptes de ser llorencí hagués estat de Vic, o de Gandia, o de Figueres, o fins i tot de Manacor, avui seria considerat el més gran narrador del segle XX en llengua catalana. Vigor narratiu, descripció elèctrica, lletra viva. El seu personatge més tempestuós, el Garriguer d’Infern (emblemàtica pel nom, per la història, per l’orografia), semblava auguri del temporal d’aquesta setmana. Dimarts va ploure damunt Infern, damunt les penyes nues de Calicant, damunt les muntanyes que feien córrer l’aigua trepidant i dolorosa cap al torrent de les Planes, cap als carrers llorencins.

Res no haurà estat debades. L’aigua ha davallat, i ja és a la mar. Tothom parla dels voluntaris (molts dels quals manacorins) que de tot Mallorca han corregut a aidar el poble llorencí. Però que no ho oblidi ningú: el coratge, la unió, la determinació, l’orgull i, finalment, l’alegria que tornarà, la hi hauran posada les dones i els homes de Sant Llorenç: una gent que estima i que es fa estimar. Una gent que sap fer llum després de la tempesta.

Més continguts de