A molts els tranquil·litza pensar que les reviscolances feixistes són un producte més de la crisi econòmica. Se’n parla com si hi hagués feixisme sense feixistes, per la simple raó que molts dels que ara han votat les senyores Le Pen són treballadors tradicionalment vinculats a partits d’esquerra –incloent-hi el Partit Socialista francès. Si a la crisi econòmica s’hi afegeix la sensació d’inseguretat davant d’un terrorisme que la República, en el fons, no reconeix mai com a propi, és clar que aquest partit engreixarà encara més. I no tan sols en nombre d’afiliats i de vots, sinó, també, de discurs. Se sap que, com més forts se senten, més ideologia gosen mostrar. El pare fundador del Front Nacional, qui venia tan sovint a Mallorca a visitar un amic del canonge Bruno Morey, ha estat expulsat del partit per la seva filla, que, tanmateix, és hereva d’una formació aixecada damunt de pilars negacionistes, xenòfobs i racistes.
En tot cas, conformar-se amb la versió de l’increment de vots i de poder del FN com a conseqüència de la crisi i de la inseguretat seria com qui negar els pòsits de feixisme a les societats on els o les Le Pen han vençut. Per votar un partit feixista s’ha de ser feixista. El vot feixista no és de pura circumstància. S’ha format en l’odi a l’altre. Pot estar anys inactiu, en hibernació, però quan es desperta continua sent el mateix monstre que dormia.
I que no us tranquil·litzi pensar que això passa darrere la frontera amb França. Aquí també hi ha feixistes en hibernació i en procés de reactivació. En podeu detectar senyals en els discursos electorals que també contenen amenaces als independentistes catalans. Ah, i estam en crisi i en el punt de mira dels terroristes. Per tant, no us estranyi si d’aquí a poc temps veis més feixistes que mai al carrer.
