El Centre National du Cinéma ha marcat límits als honoraris dels actors francesos en les produccions que gaudeixin de subvenció pública. Dit així, amb senzillesa, ens convida a preguntar-nos per què no s'havia fet abans. I, si obrim el camp visual: per què no es limiten els salaris a esportistes de clubs endeutats amb les administracions públiques o que en reben ajuts. I què diríem dels cantants d'òpera que cobren sumes estratosfèriques que procedeixen en bona part de les subvencions d'ajuntaments, governs regionals, estatals...?
El contribuent ha perdut quasi completament el control sobre els doblers que aporta a les arques comunes. Paga els seus impostos –si no és un pocavergonya, que cada dia n'hi ha més i més famosos– i, a partir d'aquí, a penes pot relacionar-los amb obres que li resolen problemes reals. En esclatar escàndols de corrupció ja té més notícia del destí de la seva aportació. En tot cas, els doblers del contribuent, un cop engolits per l'avarícia insadollable de l'Estat, entren a engreixar un món sobre el gruix del qual poques persones tenen poder de decisió.
L'excepció cultural s'associa habitualment al sector audiovisual –i és a França on gaudeix de millor premsa–, tot i que s'ha d'entendre aplicable als vessants de la cultura que no podrien sobreviure només amb l'atenció rebuda pel mercat. Sigui com sia, la complexitat inherent a la qüestió dificulta l'arbitri de la gestió de l'excepció cultural, filant així la gran paradoxa: la cultura es proclama garant exclusiva del dret a legitimar la cultura.
Per això són significatives les mesures destinades a mantenir les funcions de l'excepció cultural en uns termes, diríem, de rigor, per impedir que la cultura acabi sent un estat dins l'estat –fins a l'autodestrucció.
