Als polítics els agrada acomiadar les legislatures amb anuncis altisonants per al pròxim curs. Els més granats encara recordam els 800.000 llocs de feina que va prometre un descarat (en tots els sentits) Felipe González el 1982 per als quatre anys següents. Els fets no varen respondre a aquell anunci de xarlatà: els dos milions de parats es varen convertir en tres milions. També durant aquella campanya, el polític andalús va recaptar molts de vots amb la línia en contra de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, amb l’eslògan ‘OTAN, de entrada, NO’ –ell ja sabia aleshores que la capitanejaria un parell d’anys després. Si a la pell de brau hi hagués memòria, a un personatge com Felipe González no l’escoltaria ningú quan es permet sermonejar, amonestar persones i grups des d’una superioritat moral inexistent. Recorda aquells quadres de botiga de mobles que consistien en una tela impresa a la qual s’havien afegit amb pinzell algunes notes de color.
Però hi ha polítics que tenen un altre sentit de la responsabilitat i aprofiten el moment de màxima audiència per exposar unes obres futures en les quals creuen sincerament. Falta que les previsions hagin evitat la fantasmagoria que sol contaminar les campanyes electorals. Així ho hem d’esperar, per exemple, de la consellera de Cultura, Fanny Tur, que anuncia la construcció de la nova seu de la Simfònica. O de José Hila, que promet mantenir Santa Catalina com el que és encara. Anuncia que s’hi empraran els materials propis de la barriada (?), però no diu res dels habitants propis. Qui sap si es guarda per a la fi de la pròxima legislatura alguna idea per aturar la gentrificació. De l’altra banda, hi ha promeses que desitjaríem que no es complissin mai. Les fan persones hostils al país, persones que el voldrien veure convertit en un simple lloc de negoci al preu que fos: la seva eliminació, per exemple.
