CORRENTIA

Sobre les arts i les parts

Aquests dies, a València es jutgen algunes persones vinculades amb l’IVAM per suposades accions que haurien causat perjudicis al pressupost de la institució. València és un país extraordinàriament divers, capaç del millor i del pitjor. La persona més coneguda de les citades pels jutges és Consuelo Ciscar, experta en art i en les seves potencialitats més enllà dels seus fluxos culturals. Entre altres coses, interessa a la Justícia aclarir si hi va haver delicte en els seus maneigs per promocionar la carrera artística del seu fill, Rablaci –el seu nom és Rafael Blasco Ciscar, i és també fill d’un polític de llarga i obscura trajectòria, Rafael Blasco, actualment a la presó de Picassent–, condemnat per corrupció política.

Però el que em mou l’interès en aquest cas és la maniobra de posar un museu –amb la millor col·lecció del món de Julio González– al servei d’una carrera artística. Carrera que ha estat qualificada de “meteòrica”, ja que des de primer de Belles Arts ja exposava al museu que aleshores dirigia la mare. I així i tot. No he vist gaire obra del noi, cap pintura, només alguns objectes (arbres arrabassats i polits, presentats amb arrels, soca i brancam). Qui sap cap a on anirà, qui sap si algú sabrà aprofitar l’aldarull judicial per insuflar encara més força a la trajectòria del jove Rablaci.

Qui va arribar a despertar l’interès –o la curiositat, que ja n’hi ha prou– de la cultura del planeta va ser Christo, que acaba de morir. Amb la seva dona Jeanne-Claude, va saber imposar la idea de gran espectacle a les arts plàstiques (?), convertint-se en embolicador d’enormes monuments, paisatges, etc. Des del Pont Neuf fins al Reichstag, passant per parcs sencers o una gran extensió del Canó del Colorado, Christo va desenvolupar una carrera absolutament espectacular (perdonin l’ús d’aquest adjectiu, però ara toca). De tanta energia, sembla que la Història no en guardarà gaire cosa, perquè és dubtós que aquestes obres tinguessin o mantinguin alguna capacitat d’emocionar-nos. Però Christo, tot i la costosa magnitud de les seves instal·lacions, no demanà ni volgué mai diner públic. Si l’oblidam, serà un oblit honest, honorable i exemplar, ja que l’artista només va fer creure que allò era art a aquells que, sobretot per esnobisme, tenien necessitat de creure-ho.

El + vist

El + comentat