OPINIÓ

Tants de caps, tantes pàtries

Un dels mots més atupats per l’ús al llarg de la història deu ser el de 'pàtria' –cap referència a la novel·la d’Aramburu. És al centre d’un paisatge de bells somnis, d’ideals excelsos i de grans treballs, d’elevades emocions i de passions nobles, d’empreses gegantines i de corrupció desenfrenada, de crims sense fi, de traïció, de destrucció. Més les segones pàtries que les primeres, fan onejar banderes que potser ens diuen el que no són els seus portadors (aquí hem vist sovint com una bandereta espanyola és, més que una bandera d’afirmació, una negació de l’altre).

No sembla que a Espanya es pugui arribar a situar la bandera al lloc on la tenen alguns països més civilitzats. La performança d’en Sánchez i na Díaz Ayuso anunciant futurs acords i bon enteniment entre els dos governs per lluitar contra el covid-19 va escandalitzar fins i tot una part de la soca-rel més espanyolista. I unes hores després es va confirmar que havien creat aquell escenari per poder mentir millor. Va ser un de tants exemples de l’ús d’aquest artefacte per enllotar el concepte de pàtria, que solen emprar com una ficció gloriosa.

Darrere aquest mot hi podem trobar de tot. De sempre, però darrerament un poc més, s’hi amaga la infàmia en alta concentració. I no sembla que l’Estat estigui fent tot el possible per defensar-se’n. Són massa els que han situat la pàtria al clavegueram.

Un desenllaç fatal seria com morir d’èxit?



El + vist

El + comentat