OPINIÓ

Tur Costa i el país

A partir de divendres vespre, la nostra gent (mallorquina) podrà immergir-se en l’obra de Rafel Tur Costa, el gran artista eivissenc que va obrir l’illa als corrents artístics que arrelaren a Europa i als EUA sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Té 92 anys, vol dir això que la seva vida ha estat present en capítols decisius de la història d’Espanya, d’Europa, del món –i, en conseqüència, de la història de l’art. Aquesta darrera observació podria semblar una obvietat reprovable, però m’agradaria apuntar que pocs artistes enriqueixen la seva personalitat artística amb els esdeveniments que, al llarg de la seva vida, deixen empremta en el món. L’escriptura d’un llibret, Un al·lot eivissenc a la guerra civil, ens dona ja una idea del compromís de Tur Costa amb el seu temps. Transferit a l’art, aquest compromís no es manifesta de manera tan directa com sí que ho fa en el seu escrit, però les escletxes damunt superfícies blanques com la seva illa, la recerca de la llum, les al·lusions a la inexorabilitat d’un model de vida i alhora a la seva necessitat de reconstrucció, són qüestions que guaiten a la seva obra (boníssima notícia: el catàleg de l’exposició, que s’editarà una mica més endavant, inclourà el llibre de Tur Costa, si aquest propòsit continua vigent).

Si entre tots fóssim un país normal, Tur Costa hauria estat estudiat i reiteradament celebrat al nostre país. En dir-ho així, el nostre país, des d’aquí entenem Mallorca i lamentablement deixam fora les illes que ens acompanyen en la proximitat física. La construcció d’un país que encaixi en l’Arxipèlag és un assumpte que no s’ha volgut emprendre realment i que cada dia serà més difícil. En tot cas, l’excipient d’aquest país seria la cultura –també principi actiu–, però no anam per aquest camí. Les exposicions més interessants queden sempre a l’illa que les organitza, de manera que les altres són privades d’aquesta part del sentiment de pertinença que la cultura afavoreix.

Tur Costa és el gran monument de l’art del nostre arxipèlag. A ell li devem molta de l’energia artística que va fer d’Eivissa un dels espais més actius i interessants, més creatius, de la pintura contemporània. Es va mesclar amb artistes europeus, orientals, nord-americans, va aprendre d’alguns d’ells i tots aprengueren d’ell, perquè ell –la seva obra– mostrava com la figuració no era indispensable per absorbir la llum i el paisatge de la pitiüsa major.

És d’agrair que el Govern de la Comunitat hagi organitzat aquesta mostra –és a dir, és d’agrair que hagi nodrit una mica de país. Però, quina l’han feta els menorquins, privats de conèixer aquest artista? Per què els mallorquins no poguérem veure l’exposició de Pasqual Calbó el 2017 i els eivissencs l’obra de Josep Vives Campomar el 2018? Caldria preguntar-nos novament si s’hauria de repensar la supressió de la Conselleria de Cultura, ja que, de feina, n’hi ha molta.

Com que podria arribar un dia en què aquestes celebracions ens fossin privades totalment, celebrem la presència mallorquina de Rafel Tur Costa, el gran l’esdeveniment cultural de l’any i que arriba per clausurar-lo. La llista dels agraïments l’ha d’encapçalar a la força l’artista eivissenc: passats els noranta anys, no tothom estaria disposat a ficar-se en el trull d’una gran exposició en una illa veïna.