Encara que nuvolades o ruixats li impedissin de contemplar la posta de sol, ella acudia cap al tard al mirador que el seu repadrí havia construït a cent metres de la casa com a observatori dels paisatges que la geografia física i les estacions desplegaven al seu voltant. Sabia que el paisatge és història, el paisatge físic conté la memòria i l’esperança, també n’és part indissoluble. Sota la barrumbada, igual que els dies clars, s’asseia al pedrís circular, i quan el dia s’apagava ella assolia la màxima proximitat a la fe en Déu que li era possible, i en aquell estat de calma quasi extàtica acomiadava el dia, un dia més, un dia menys. Seguia un consell de sa mare, no hi ha cap dia igual si els saps viure. Vuitanta anys, ja, i des que la memòria registrà la recomanació materna, cada dia ha tingut la seva pròpia personalitat, s’ha desplegat com un fragment de la seva historia personal i de la història del món: i així és com, si l’abelleix de transitar passatges del passat, els reconeix tots en aquesta unitat cronològica.
Els dies... Gabriel Ferrater deia que els tenia tots repetits, i, no obstant això, tothom té a la mà la possibilitat d’atorgar-los a cada un una fesomia inconfusible. Això pensava ella, herència del pensament de sa mare, i s’ho confirmava cada posta de sol al mirador, un temple ja, quan clausurava el dia d’avui i naixia el de demà, amb les remors i el silenci de la nit, els viatges en vaixells de paper resistents a qualsevol tempesta.
La fresca tènue anunciava una entrada de fosca que l’agombolaria –oh, deliciosos moments en què els dies passats es retroben i ho celebren, promiscus! Va enfilar el caminet de cap al mirador. El dia que es disposava a acomiadar li deixava un neguit, el silenci dels seus morts, tan rar, ja que solien avenir-se a la conversa asserenada, quasi domèstica. No havien respost a cap dels seus requeriments. Creia que, asseguda al pedrís i mentre el sol es submergiria a l’Hades, obtindria la resposta a aquell misteri, com una esgarrinxada a l’ànima.
Després del darrer revolt del caminoi, apareixia el mirador a contrallum, a vint passes, però aquell dia va veure una figura humana, esvelta i absent, que ocupava el seu lloc en el mirador. El cor se li va assecar de cop. Havia entès el silenci dels morts.
