Cada dia du la seva amargura, però aquesta llei ecumènica topava amb la dolcesa permanent de la vida del senyor Pancraci, que havia heretat i mantingut al cim del prestigi la pastisseria més coneguda de la gran ciutat. L’establiment excel·lia per la qualitat dels productes, fruit de més d’un segle de tradició i de moderada creativitat. Dir que no donaven l’abast a la demanda seria inexacte, ja que el senyor Pancraci només considerava demanda la que es concretava en un encàrrec.
Hedonista de pausat exercici, el senyor Pancraci exercia un control de l’establiment des d’una distància intel·lectual que li permetia fruir d’aquella bonança sense haver-se hagut de posar mai el davantal. Aquesta confortable situació es devia, en bona part, a la saviesa artesana i a la diligència professional del pastisser Ventura, home discret, metòdic, silenciós i somrient: el seu somriure era inalterable, dolç sense embafar i li donava un aire com a absent que, a judici del senyor Pancraci, el situava en una beatitud feta d’innocència, de puresa. El senyor Pancraci, siguem sincers, de vegades pensava si no hi era tot, si tant de sucre en pols com devia haver respirat havia deixat en el seu cervell una boirina perdurable.
L’observava des de feia anys i encara no s’explica per què, doncs, havia tardat tant a detectar la presència de temes tendrament amorosos en l’ornamentació de tortades i pastissos. Insistia molt en la típica parella d’ocellets gronxant-se en un encantament d’ingràvida delicadesa. També dibuixava cors entrellaçats, o travessats per una fletxa, i altres motius que menaren el senyor Pancraci a una conclusió atordidora: el nostre Ventura, es va dir, està enamorat. Qui hauria gosat atribuir a aquell pastisser una vida interior capacitada per encabir sentiments tan pertorbadors?
Tant s’hi va capficar que acabà per fer-lo continuar en les hores de descans, que no coincidien plenament amb l’horari d’obertura al públic. L’informe del detectiu, argumentat amb tota casta de testimonis, va ser aclaparador, irrefutable: el “nostre” Ventura vivia d’amagat un amor dolcíssim amb la bellíssima senyora del senyor Pancraci. Els diaris lamentaren la clausura de la famosa pastisseria, víctima de l’atac de les franquícies que uniformaven les ciutats del món.
