No s’havia decidit mai a sortir de l’illa. S’hi sentia protegit per fronteres naturals, per una llengua, per la memòria, pel paisatge i les veus de la terra. Pensava que, al continent, el seu cor es podria descompassar i el seu cap perdria l’orientació. Era admirable el seu sentit de l’orientació, que feia dependre de les muntanyes i de la llum, però que ho havia après a quadrar amb la rosa dels vents. Com ho fas per orientar-te si et perds, per exemple, a Berlín? Jo li contestava que mirava la soca dels arbres, que tenien verdet al Nord. Però ell necessitava veure muntanyes com els nàufrags necessitaven albirar el parpelleig dels fars.
Acabava de fer cinquanta anys quan al patró li va ser més avantatjós arruïnar l’empresa que no salvar-la, i ell va passar per uns mesos de perplexitat, fins que –ho vaig saber més tard– es va vendre la caseta, el cotxe, eines, les quatre coses que tenia estotjades a la porxada: hi havia una màquina manual de capolar carn –per les matances–, pales de forn, agafadors, esmolles... “Xismes”, en deia ell. I un cabriol al qual feia mil anys que no s’hi enganxava bístia.
Era poc xerrador, si va dir ver, de manera que els veïnats, que respectaven els seus llargs silencis, tampoc no li solien demanar explicacions de res. Degué ser per això que no es va certificar la seva absència fins potser una setmana després de la seva partida, quan el nou propietari de la casa en va prendre possessió. Mesos després em va escriure des de Berlín i em confirmava que les soques tenen verdet a la part que mira al Nord.
També em deia que gaudia de la immensitat del món, de no topar-se cada tres quarts d’hora amb les fronteres naturals de l’illa. Feia una frase vagament transcendental sobre un món sense barreres, sobre la llibertat i el sentiment d’integració en un ordre superior. Si se sent feliç, ja va bé així, vaig pensar.
Avui he rebut una altra carta seva, des de l’illa albanesa de Sazan, quasi un illot, on diu que s’ha establit per la resta de la seva vida. La llum i les muntanyes l’orienten, tot i que a una illa tan petita no li és menester orientar-se. Quant a la llengua, diu, és igual, no tenc res a dir a ningú ni cap interès a escoltar els altres. Passa, conclou, que la vida m’ha tornat petita i em cap a la butxaca.
