OPINIÓ

Agraïts

Una de les coses més escoltades durant aquests dies de replantejament total de les institucions és que el període obert a Espanya a partir de 1977 –i aquest juny s’han complert 40 anys d’un estiu especialment calorós en què els espanyols van anar a votar per primera vegada en molt de temps– ha permès el període més llarg de la nostra història en el qual s’han respectat drets i llibertats.

Se suposa que hem d’estar agraïts, doncs; se suposa que no hem d’aixecar massa la veu ni protestar, perquè abans era pitjor. ¿República? No, conforma’t amb una monarquia corrupta, perquè gràcies a ella tens la possibilitat de viure en uns temps “rics” i de llibertats meravelloses, suposadament inèdits en la història d’Espanya. És una curiosa manera de pensar, aquesta. Consisteix a estroncar les ambicions polítiques amb la tècnica de l’espantall: no demanis massa, perquè podries perdre el poc que tens, que és molt fràgil. Estigues agraït, i calla. La història com a fre de la història.

I no facis retrets, perquè els mateixos a qui fustigues (monarquia, partits polítics tradicionals…) possibiliten la teva queixa. Així, se’ns diu que s’ha de respectar la Constitució, que si no fos per ella no es tindria ni tan sols la possibilitat política de reformar-la o de militar per intentar-ho. Has d’agrair que el dogal no t’ofegui, i no cridar perquè et podries fer mal al coll amb les estirades de la fiscalia.

Martín Villa, per exemple; una jutgessa argentina vol empresonar l’ex ministre de Franco per la seva implicació en la mort de cinc treballadors, la coneguda com a Massacre del 3 de març de 1976, de Vitòria, que inspirà la cançó ‘Campanades a morts’ de Lluís Llach. Però a aquest Villa, que era ministre de Relacions Sindicals llavors, encara no se li pot tocar un pèl de la roba, ni per mediació d’una jutgessa argentina. ¿Per què? Els motius de sempre: Villa va ser després el ministre de l’Interior que va organitzar les eleccions democràtiques del 77, i va contribuir a la legalització del partit comunista i el retorn de Tarradellas. Ah. La mà que t’assota és la mateixa que et dona de menjar, així que calla. ¿Però no serà que més aviat és una estratègia?

¿No serà més aviat que allà on en diem ‘democràcia del 78’ hi hauríem de llegir ‘impunitat i poder per als de sempre’, i que amb l’excusa que es pot anar a votar continuen perpetuant un règim opac? La millor manera de frenar l’anarquia i la revenja va ser construir una democràcia a la mida d’un país que necessitava més oblit que justícia per a continuar amb la farsa: Martín Villa, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, expresident d’Endesa, fins i tot comissionat, per l’actual ministre d’Economia, Luis de Guindos, de Sareb, el conegut com a Banc dolent. I encara n’hi ha que diuen que hem d’estar ben contents…

¿Per què els mateixos que remenaven les cireres i les porres i pistoles el 77 són els mateixos que ara ocupen els llocs més sucosos, o hi són posats a dit pel govern del PP, davant d’un silenci clamorós per part del PSOE? Tot plegat és molt trist. I amb bona part del periodisme patri fent la gara-gara, o dient-nos que el problema és el procés català, que vol votar, compra urnes i pretén sobretot emancipar-se de les dinàmiques més pútrides de la vella Espanya.

L’única esperança per canviar tot això és no empassar-se aquesta por que pretenen inculcar-nos amb apel·lacions al passat i a les llibertats conquerides. Espanya hauria pogut funcionar si hagués donat més plata a tots aquells a qui no va poder donar plom. Però la seva garreperia és infinita. Els catalans se’n van perquè ja no hi poden perdre més. Els venedors de fum encara tenen corda, perquè les màquines, encara que rovellades, són males de parar. Els bancs europeus estan tornant els diners dels rescats; no així a Espanya. Però hem d’estar agraïts, eh? La gratitud cansa.     

Més continguts de

El + vist

El + comentat