OPINIÓ

Alcohòlics europeus anònims

Els estats són màquines d’administrar el poder a favor, en principi, del conjunt dels seus ciutadans, per molt que al final puguem detectar que funcionen per al benefici de les elits econòmiques, per a la perpetuació d’unes estructures de poder burocràtiques, financeres i tradicionalment assentades i protegides per tot un sistema de complicitats, silencis dels mitjans i malversacions degudament dissimulades.

Ara ens trobem que els milions de votants d’uns candidats sobiranistes no veuen que els seus representants puguin ocupar l’escó al Parlament Europeu, amb l’excusa que no han anat a jurar el càrrec a la capital de l’estat espanyol, on sabem que podrien ser detinguts i empresonats com ho han estat els seus companys de govern, que no van partir a l’exili a partir de l’octubre de 2017. Se’ls va permetre presentar-se a les eleccions europees perquè no tenien cap causa pendent amb la justícia —no hi havia ordres de detenció internacional després del fiasco de Slesvig-Holstein—, però ara que tenen el suport de milions de votants de la UE, localitzats no només a Catalunya sinó a les Illes i a la resta de l’estat espanyol, no se’ls permet ocupar un lloc a la cambra, en virtut d’un suposat defecte de forma de la seva presa de possessió. La UE és un entramat d’estats, i els estats es renten les mans els uns als altres: les elits no volen enviar un missatge que pugui atiar altres moviments sobiranistes, jugar a fer plebiscits que acabin soscavant l’estructura de la UE tal com ara s’aguanta, amb el maldecap infinit del Brexit.

Voldríem pensar que Europa era el lloc del millor, l’ordenació més assenyada i culta d’un llegat de civilització, que mira d’espolsar-se el batibull d’infàmies i autoritarismes que ha arrossegat durant molt de temps per a convertir-se en un espai de plenitud, cultura, democràcia, respecte als drets humans, el bressol d’una humanitat que obre el camí cap a un futur de pau, coneixement i pluralisme. Europa era el lloc de la utopia abastable: el liberalisme de la cultura, el federalisme internacionalista i l’acceptació de tot allò que tingui a veure amb la democràcia, el respecte a la diferència i la integració dels millors llegats de civilització. Europa hauria pogut ser, semblava que seria, aquest ideal que s’imposa als estats-nació essencialistes i els modera, després de tots els desastres que ens va prodigar el segle XX.

Els estats s’inscrivien al club europeu per a controlar-se els uns als altres —per això començaren posant en comú la producció de carbó i acer—; com un club d’alcohòlics anònims que busquen donar-se suport per evitar recaigudes en les diverses borratxeres de poder i genocidis i batusses que havien marcat la història, tan trista, del vell continent. Sembla, però, que ara el club europeu s’uneix per a perpetuar interessos sòrdids, no ideals ni principis com el de la representació. Més que superar un model per dalt, com es pretenia, es perpetua a l’engròs la petitor i roïnesa nacional.

Més continguts de