Dogmes i vampirs

En una societat com la nostra hem de conviure amb tota mena d’opinions i de persones. Voldríem creure que tothom es mou dins el límits d’un cert sentit comú, enmig d’un ordre mental racional, ponderat i pacífic, gràcies al qual és possible el diàleg i l’acord i una suau convivència. És veritat que tots tenim les nostres opinions i ens hi aferrem sovint malaltissament, incapaços d’acceptar els fets més objectius, o de posar-nos en la pell dels altres per a provar de veure el seu punt de vista des d’experiències diferents, altres coneixements, fes religioses o cultures. La trobada i enfrontament amb ‘l’altre’, descobrir-lo i aprendre a sentir el món des d’aquelles formes de ‘veritat’ que en principi ens cauen molt lluny –o ens semblen hostils–, és un dels grans temes dels nostres dies. Clint Eastwood ho va reflectir a la pel·lícula ‘Gran Torino’: el vell conservador nord-americà acabava trobant en la cultura dels seus veïns asiàtics –a qui en principi odiava com a veterà de la Guerra de Corea– el reducte dels seus valors tradicionals familiars i aferrissats, prou nobles per merèixer un últim gest de sacrifici. Que l’Amèrica de Trump vulgui tancar fronteres i deixar-se d’engrandir espiritualment i materialment amb la força dels que venen de fora no deixa de ser una traïció a la manera de fer genuïnament nord-americana: el que ha fet grans els Estats Units és la capacitat d’abraçar tothom en un conjunt sincrètic, plural i imaginatiu, capaç de dotar-se així del millor i d’il·luminar el món de l’art, la ciència i la tecnologia. Quan et tanques estàs perdut, i mort de por, i així comença la derrota i la decadència.

La pluralitat, però, no ha de desdibuixar la identitat. És aquí on rauen els problemes. Tothom sent que l’excés d’obertura esborra els països, les llengües, els paisatges, arrasa també els serveis socials pels quals paguem impostos. Volem ser qui som, i continuar sent-ho, perseverar alhora que ens obrim –una mica…– per ser més forts. Tanmateix, per cada pas que fem en acceptar l’altre, l’altre ens posa en dubte, alhora que ell també se sent qüestionat, i d’aquí els problemes d’identitat de certs joves immigrants, que acaben refugiant-se en el fonamentalisme religiós, proveïdor d’identitats fortes en un món de soledats i fantasmagories. Hi ha un retorn preocupant a tot allò que proveeix d’identitats poderoses: nacionalistes exacerbats, radicals d’una corda o de l’altra, fanatismes de pa sucat amb oli, com el que aquesta setmana hem trobat amb tot allò relacionat amb aquell autobús repugnant –ultra catòlic–, que pretén recordar-nos que la sexualitat humana és una, petita i esclava, tancar-nos a tots en una essència que deixa de banda altres identitats de gènere. És com allò del ‘¿què hi posa, al teu DNI!?’, que vol tancar la qüestió nacional amb el recurs de la força; el mateix però contra la diversitat de gènere. El tema és vell: fe contra raó; ciència contra dogma. ¿Delicte d’odi? Estan morts de por.

És la por la que mou muntanyes, més que la fe. Els catòlics tenen por, com en tenen les minories de qualsevol casta; tothom s’atrinxera i des d’allà s’intercanvien pulles, querelles i consignes a la xarxa o propaganda al carrer. Per molt catòlic que sigui algú, ha de ser capaç d’entendre la realitat dels transsexuals. De la mateixa manera que s’ha de ser capaç d’entendre la diversitat nacional que Espanya abraça, més enllà d’una sola manera de veure les coses. Com sempre, aquest és un problema de coratge, d’amplitud de mires, roïnesa contra magnanimitat. L’educació i la cultura són la clau, més que el Codi Penal o el crucifix contra vampirs que no existeixen. Seguirem predicant.    

Més continguts de

El + vist

El + comentat