OPINIÓ

Paisatge socialista

Haurem de veure si tota una setmana d’aldarulls aconsegueix portar el problema català a un altre escenari. Els ànims estan tan exaltats que ningú pensa amb gaire lucidesa. Sovint sembla que tot va per un camí fructífer perquè s’ocupa l’aeroport durant unes hores o es cremen mil contenidors, o que tot ha acabat com una festa pacífica més quan hi ha calma pels carrers i llavors la policia no pot, o no vol, continuar reprimint, fent detencions o disparant els ciutadans que es manifesten amb més o menys contundència. El paisatge fa pudor de socarrim, olor d’impotència a lloure: la policia actua d’una manera excessiva, per no dir brutal o sense pietat, impròpiament si vol assemblar-se a una policia democràtica. Deté els més lents de cada corredissa, els que simplement passaven per allà, assota passavolants i curiosos, i periodistes que fins i tot van visiblement acreditats.

La missió de terroritzar es fa molt evident, igual que és observable que n’hi ha que gaudeixen fent barricades i jugant amb foc, i que només han necessitat una excusa per a sortir a fer tabola i gaudir d’una bona dosi d’adrenalina política. Ningú sembla recordar que tot això va encendre’s en virtut d’una sentència que castiga durament amb presó els líders independentistes. Els mateixos que ens prescrivien que es deixés de banda tota forma de violència, els que en cap cas van animar ningú a muntar mai barricades o a enfrontar-se amb les forces de l’ordre. És curiós i estrany constatar-ho: veus gent que ha passat de les cites de Gandhi i de Cuixart a aplaudir els propis fills de camí als foguerons. De la ingenuïtat política de l’unilateralisme de despatxos i càmeres de representants a l’absurditat de creure que uns centenars de nanos incendiaris faran pel país alguna cosa més que fum i belles fotos, que sí, donen ànims a la tropa perquè es mostra que, més enllà de les manifestacions pacífiques eternes i d’escassa resposta, hi ha una sang calenta que demana canvis.  

I tot això enmig d’unes eleccions espanyoles que cada dia que passa van fent-se més anòmales. Tot s’acabarà centrant en el tema català, en els diferents tipus de resposta a un problema que, de polític, han transformat en policial i judicial, perquè així tot els sembla més fàcil de resoldre, almenys per delegació. Que els funcionaris resolguin el merder, que els polítics no en saben. Sánchez pot perdre molts vots a la resta d’Espanya si no es mostra contundent, i fer del socialisme català una anècdota irrecuperable, sense el qual no tindrà mai estabilitat. Sembla també voler que els fossers li facin la campanya electoral, que la mòmia de Franco li doni rèdits de polític intrèpid. En el país en què l’independentisme és acusat de despertar el feixisme, es dona corda al feixisme tocant-li el nervi més negre i truculent. D’aquí al 10 de novembre poden passar moltes coses, però cap d’elles —més inestabilitat catalana, o una campanya sobre temes convencionals— sembla afavoridora d’una millora electoral del PSOE. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat