Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Suspens i suspensió

La decisió presa pel president Puigdemont d’ajornar l’efectivitat de la declaració d’independència ha fet, com era previsible, un considerable enrenou. A hores d’ara no en podem avaluar l’efectivitat; no podem dir si es tracta d’una bona jugada o d’una estratègia inútil per guanyar temps de cara a algun improbable miracle internacional.

L’argument de la recerca de diàleg és certament moral, però d’escàs recorregut; des de Madrid ja han dit que res de res –no és cap sorpresa– i que els que s’han atrevit a estirar el braç més que la màniga –amb el referèndum de l’1-O– ho pagaran, com ho han pagat –patrimonialment, fins i tot– els que van fer el 9-N. L’arribada de la suspensió de l’autonomia és més que previsible.

La visió de l’espanyolisme és clara: no hi ha res a negociar. Ni referèndum acordat ni molt menys cap sortida ordenada cap a la República. S’esgrimeix la Constitució com el que no és: una llista de temes innegociables. El sobiranisme català crec que espera que un escenari lleig, convuls, econòmicament irrespirable, forci el PP a negociar, encara que sigui mogut per les altes institucions de la UE.

Que la declaració estigui en suspensió, però, no hauria de ser un obstacle perquè altres estats del món comencin a reconèixer Catalunya. I de moment no s’ha vist res en aquest sentit.

L’única forma d’arribar a la República és forçar Espanya a negociar, doncs. Si Espanya no vol negociar és perquè sap que els catalans els convencerien finalment per fer alguna cosa que ara no volen fer. La posició de força és més còmoda. Si s’asseguessin amb els homes de Puigdemont acabarien cedint. La via unilateral catalana pot haver arribat a un punt mort. Potser es pot forçar aquest diàleg en un escenari de repressió desaforada, que espanti Europa, sobretot si Espanya deixa de pagar el seu deute. Reprimir catalans, suprimir l’autogovern i empresonar els seus líders podria degradar molt seriosament la imatge d’Espanya, acabar fent d’Espanya una mena de Sud-àfrica durant els anys de l’apartheid. Això perjudicarà el turisme, les inversions, la qualificació del deute, etc. ¿Europa pot consentir que Catalunya sigui una mena d’Egipte convuls, com ho era aquell país l’any 2011? ¿I Catalunya està disposada a vagues indefinides, o a una rebel·lió fiscal massiva, o a passar dies i dies als carrers? Segurament sí. Ja hem vist massa miracles per ara haver de dubtar de la capacitat de mobilitzar-se que ha tingut el sobiranisme.

Les hipòtesis que es fan córrer –que Puigdemont va suspendre la declaració en un retorn a la providencial “prudència” convergent, que el president sabia que en cas de declarar la independència el país seria “arrasat” i ell detingut immediatament, etc.– no sé si tenen validesa. Sé que Puigdemont no té por. Previsiblement, aixecarà la suspensió –no dilluns, em penso–, després d’escenificar mundialment aquest dimarts que Catalunya tornava a estendre la mà en un últim gest d’esperança. Respondrà al requeriment del Gobierno amb una paràfrasi del que va dir al Parlament, cosa que descol·locarà Madrid, que no sabrà si activar la màquina repressiva.

¿Són creïbles les teories que diuen que en cas d’haver-la declarat immediatament les coses serien més fàcils ara per ara? Quan caigui la destral del 155, tot començarà a embrutar-se. Això no ha fet més que començar, per molt que se’ns digui que Espanya està ara disposada a una reforma constitucional, en la qual estarien treballant amb una part del sobiranisme, disposat a deixar de banda ‘les aventures’ per tornar als tripijocs.

Catalunya esperava massa coses de la societat internacional. La bona fe liberal, el pacifisme, el fetitxisme de l’urna i la popularitat de Barcelona no faran que se t’obrin les portes de la societat internacional ni que t’ajudin a dominar la ferrenya mentalitat del nacionalisme espanyol.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT