OPINIÓ

Thunberg i el problema

Que el canvi climàtic és una realitat és un fet que no hauria de generar cap mena de polèmica. La gran quantitat de residus que consumim, els plàstics que no reciclem i que ja han fet lamentablement irrecuperables els nostres mars i oceans, les tones de monòxid de carboni que embruten l’atmosfera des de cotxes, avions i creuers i centrals i fàbriques, la descongelació dels pols, el forat a la capa d’ozó, etc. Tot ens remet a un futur apocalíptic –mal menjar, poca pluja, aire brut–: o bé fem un canvi d’hàbits de consum i de regulacions polítiques cap a energies renovables i no contaminants, i posem fre d’alguna manera als efectes més perjudicials del creixement demogràfic, o bé el món farà un pet com un aglà, o com a mínim ens veurem abocats a batusses i misèries terribles.

És una causa seriosa, que està empenyent molts col·lectius a promoure canvis polítics, i que ha fet que la UE, per exemple, hagi prohibit els plàstics d’un sol ús. Aquest canvi de mentalitat i de visió del món necessita líders i discursos ferms, com totes les causes polítiques serioses. Demana una radicalitat que sàpiga combinar-se amb el discurs liberal i democràtic, perquè, si no, en podrien sortir algunes formes de violència antisistema, amb l’excusa de l’alliberament animal o d’aturar una central contaminant o una nova autopista. La temptació totalitària hi és sempre pertot, quan parlem de canvis d’envergadura en la vida comunitària. És per això com a mínim preocupant que la cara més visible per la lluita contra el canvi climàtic sigui una adolescent sueca de setze anys, Greta Thunberg, omnipresent des de fa mesos als mitjans de comunicació de mig món. Una nena que al seu país s’asseia en solitari a les escales del parlament, en lloc d’anar a escola, tot per exigir que els polítics d’allà també canviessin el xip cap a les idees ecologistes.

Thunberg és una nena amb Asperger, pel que hem sabut ara –sabíem només que tenia TDAH–, cosa que la porta a tenir ‘superpoders’, com afirma, la capacitat de concentrar-se molt i de mantenir el focus obsessivament sobre les seves preocupacions. És filla d’un actor i d’una cantant d’anomenada, que també ho han deixat tot per fer costat a la filla en una lluita, però, que a Suècia sembla guanyada: ningú allà –a part de la dreta més rància– discuteix la realitat del canvi climàtic, i tenen una de les legislacions més severes en la recerca d’aconseguir ser totalment independents dels combustibles fòssils.

El fenomen Thunberg dona per a moltes reflexions. ¿És el més adequat que una nena sigui la cara més visible d’un moviment que literalment vol salvar el món? Estem davant d’una altra conversió en frivolitat propagandística d’un corrent polític, perquè no faci por ni respecte i al final se’n puguin vendre samarretes? Rebel·lar-se contra el sistema capitalista és també una manera de fer-lo funcionar, encara que se’l vulgui ara fer rutllar d’una forma més sostenible. Thunberg pot acabar sent una mena de Che Guevara de l’ecologisme, un símbol buit i llampant de tot allò que volem aconseguir però que les inèrcies del consumisme burgès ens empenyen a voler conservar dins de la comoditat del sofà i del menjar a domicili. De moment, el sistema se l’està fent seva, com fa amb qualsevol cosa que fa bullir l’olla, genera titulars o dona corda a l’ànsia desfermada d’explicar-nos belles històries edificants. Aquesta jove pot contribuir a canviar les mentalitats i els hàbits, a fer-nos més conscients dels problemes ecològics que ens assetgen pertot sense que els vulguem veure perquè ens qüestionen massa incòmodament.

Més continguts de