OPINIÓ

Xarxes familiars

De xarxes socials, sempre n’hi ha hagut: les places dels pobles, els seus cafès, el cercle d’amistats i coneguts i saludats –la família immediata, i el col·legi, etc.–, tot plegat no és res més que una gran xarxa social, que ens empara i reconeix i ‘connecta’ amb els altres. Internet ha vingut a donar a tot això una nova dimensió, no sempre positiva o harmoniosa. Les xarxes socials són punts de trobada per comunicar i per abeurar-se d’identitat i informació, en tant que també l’atenció que se’ns hi dona ens assegura un tast d’aquell plaer tan humà de sentir-se vist, acceptat, aplaudit i fins i tot admirat (el goig pueril del ‘M’agrada’ davant del que ens atrevim a mostrar: l’ensabonada infinita). Són sobretot negocis milionaris per als seus amos, que, tot i que ens hi donen gratuïtament un espai, es fan d’or mercadejant amb les nostres dades i amb l’atenció que saben que hi dediquem. Totes les xarxes atrapen. Nosaltres en som el preu. 

Les xarxes socials funcionen sobretot perquè posen a l’abast de qualsevol la possibilitat de fer-se mirar –i admirar, poc o molt–, però no sempre per les raons més ponderables. A Facebook, sobretot s’hi va a mostrar que la pròpia vida està ben encaminada; a Twitter, a plorar o a fer-se el graciós; a Instagram, a lluir el perfil bo; a Linkedin, a deixar clar que sabem fer moltes coses; a Badoo, a buscar-se un amant (quan ja tens la parella de Tinder). I hi ha qui ha aconseguit fer de YouTube el seu ofici, encara que per ingressar 1.000 euros al mes és necessari tenir un milió de visites.

Si tot plegat és complex, a les xarxes socials no fa més que complicar-se. Les notícies falses, els rumors sense fonament, les pors, les supersticions i els mites contra allò més raonable... tot corre per les xarxes socials, amb la velocitat multiplicada amb què abans s’escampaven les xerrameques de barri. Els polítics tenen a Twitter un camp de batalla dialèctic, no sempre usat amb rigor. I internet potser sí que ens ha acostat les informacions llunyanes, però no ens ha fet més cosmopolites. Ara mateix un senyor de Búger pot insultar –en anglès– en temps real un de Wisconsin; sovint la Revolució tecnològica es redueix a això. També pots veure com un moix blanc adormit amb una mandarina a damunt pareix la foto d’un ou fregit: poesia pura. Bah, la mentalitat de pati de veïns, multiplicada, lluminosa com no ho havia estat mai. I la paguem cada mes en forma de factura de telefonia.

La justícia ordinària, davant d’això, s’enfronta a problemes nous. La cultura de l’odi que s’escampa a les xarxes pot fer més fondos els problemes del radicalisme violent, sigui aquest islamista o de qualsevol corrent ideològic. Els insults contra l’honor, o tot allò que ha posat en marxa la caça judicial dels que han fet acudits sobre l’assassinat de Carrero Blanco... ¿Fins a quin punt s’atempta contra l’honor i la memòria dels difunts? Amb Carrero Blanco van morir el seu escorta i el conductor, oblidats per les plaques commemoratives de Madrid, on ETA va fer aquella alta carnisseria. ¿Dubteu gens que, si haguessin estat els hereus del conductor els ofesos per l’humorisme, no se’ls hauria donat gens d’empara judicial? ¿Podem fer ja acudits a les xarxes sobre l’assassinat del general Prim? ¿I sobre els morts al Titanic? Aquí no es defensa l’honor, no, sinó una altra cosa: les bases d’un règim que s’aguanta a còpia de fer por.

Però no haurien de témer res. L’èxtasi comunicatiu de les xarxes no mobilitza ni arrossega cap mena de canvi de fons: és pur entreteniment, oci en forma d’intercanvi de missatges. Les xarxes socials de tota la vida –les que es teixeixen a la llotja del Berbabéu, per exemple– són molt més fortes i perdurables. La família, etc. I això sí que durarà molts d’anys.    

   

Més continguts de

El + vist

El + comentat