OPINIÓ

El greuge

Què diríem d’un poble que veu com els seus representants polítics són tancats a la presó després d’una condemna d’una dècada per haver fet una cosa tan abominable com un referèndum? I què diríem si 1.000 votants pacífics que van participar en aquest referèndum haguessin estat ferits per voler votar? I si la policia agressora hagués estat condecorada?

Imaginem, a més, que els partidaris d’una opció política que és eminentment pacífica són detinguts de matinada i acusats de terrorisme, potser per haver tallat una simple carretera. O que als mestres d’escola suposadament afins a la causa se’ls investiga judicialment. A aquest poble, a més, se’l priva de les institucions d’autogovern des del govern central destituint-ne els representats, els quals, quan no són a la presó, són a l’exili, un exili que no es converteix en extradició cap al país d’origen perquè els països que els acullen s’adonen que hi ha un càstig desaforat rere la demanda de retorn. Fins i tot, els ciutadans d’aquest país són convocats a les urnes per ordres del govern central i, tot i guanyar la seva opció política, no poden veure els seus representants a les institucions, perquè estan sent enjudiciats o no se’ls deixa retornar.

I, quan aquesta opció política és la llista més votada a la capital del país intervingut, tampoc es permet al guanyador accedir al càrrec, en funció d’un pacte legítim, sí, però que durant la campanya havia estat perjurat que no es produiria, perquè deriva de l’ajut d’un candidat condemnat pels tribunals internacionals per haver atemptat contra els drets humans. El poble en qüestió, fins i tot, és ocupat policialment per forces de l’ordre vingudes de fora, que profereixen càntics que animen al càstig i a la humiliació. Al president d’aquest país ‘intervingut’ se’l crema en efígie a algun poble del país veí, que dedica hores i hores de programació televisada a escarnir aquells polítics o atiar formes d’animadversió envers els membres d’aquest poble.

És més que evident que no estic exposant un cas teòric, sinó el que ha passat a Catalunya, com a mínim, des del 2017. Aquest és un catàleg de greuges breu, però suficientment terrible per motivar suports entre liberals i demòcrates d’arreu del món. Arran d’un altre cas terrible de brutalitat policial als EUA –que ha costat la vida d’un ciutadà negre–, a algú li ha vingut de gust dir que en el cas català no hi ha motius de queixa, perquè òbviament no patim racisme, ni se’ns empaita a trets pels carrers, ni hi ha crims de sang amb morts entre els greuges, almenys en els últims temps.

Aquesta competició per veure qui té darrere un sofriment més gran, o quin poble mereix més atenció i simpaties en virtut del càstig que rep, per una o una altra causa, és bastant patètica i ideològicament dirigida, en tant que sobretot és quan hi ha per enmig la societat nord-americana que s’atien totes les bones consciències. Hi pot haver genocidis al Sudan, a Myanmar, a Síria, fins i tot la policia espanyola pot matar 15 subsaharians a Ceuta, i res d’això no sembla preocupar gaire –o molt poc, o quina llàstima, entre cervesa i cervesa.

El + vist

El + comentat