OPINIÓ

La humiliació

Una cosa és la indiferència i l’altra fer riota dels rivals polítics a qui es considera vençuts. Aquesta setmana hi ha hagut una certa sorpresa davant del desinterès que els sectors ‘intel·lectuals’ tan progressistes, que giren entorn del cinema espanyol, han mostrat durant la gala anual dels seus premis Goya, la festiva passivitat, gens reivindicativa, que han lluït davant la situació que viu Catalunya, amb els seus líders empresonats o a l’exili.

Ja se sap que el cas català no aixeca passions entre les bones consciències espanyoles. Quan un poble pacífic i democràtic aixeca la veu enmig del concert de nacions del món, tot d’una motiva les complicitats i simpaties de l’esquerra espanyola –fins i tot se surt al carrer–, però no passarà mai quan aquestes mateixes causes són reivindicades des de Catalunya. La raó és senzilla. Hom pot penjar-se la medalla de gran moralitzador posant-se públicament al costat del poble palestí, per exemple, i això t’acaba donant una aura que t’eleva i serveix grollerament per publicitar-te, alhora que no acaba comprometent a res més que a vestir una samarreta, fer un discurset i deixar-te fer quatre fotos.

Quan la causa política digna està al teu país, però, llavors la cosa no es redueix a fer una pantomima innòcua i fàcil sinó que demana compromís, risc, acció, hom s’hi juga la feina, la simpatia d’una part del seu públic o dels col·legues, fins i tot la subvenció. És molt fàcil omplir-se buidament la boca de conceptes com justícia, igualtat, fraternitat, democràcia, etc., el que és difícil és posar en risc les pròpies posicions i conviccions fent que aquests conceptes t’apuntin a tu i t’obliguin a fer coses que potser no voldries perquè hi pots perdre alguna cosa. La gent imagina que actors o escriptors o artistes són més valents que la majoria de les persones; tendeix a ser més aviat el contrari, potser a causa de la negra precarietat que els envolta.

El progressisme de saló és una forma de conservadorisme pràctic, que es disfressa de pensament revolucionari per no haver d’escoltar res més que les pròpies lletanies, les d’un anticapitalisme que viu de la taquilla i el ministeri. Poques persones hi ha menys inquietes i de veritat intel·lectualment compromeses que certs artistes “progressistes” que alhora d’admetre la realitat de la democràcia catalana han preferit seguir fent el pallasso amb Moët Chandon i fent-se seva la causa feminista, tot sigui per dissimular millor. Sempre hi haurà una causa noble i balsàmica que en taparà una altra de més comprometedora. Progressista, fet i fet, vol dir “em poso samarretes amb lletres virolades que parlen de causes polítiques sobre de les quals, per sort, no puc fer-hi res”.

I alhora que el progressista espanyol fa això, trobem l’intel·lectual conservador espanyol, que aprofita per fer sang i clavar les dents en els presos polítics. Se sent vencedor, artista triomfal que veu com Espanya s’imposa i mana, i canta els seus mites alhora que es riu de Catalunya i de les seves ambicions i particularitats. Es converteix en apologista de la presó, poeta de les porres, propagandista d’infantes, princeses i ministres amb colesterol. La premsa espanyola li publica els articles denigradors, i encara hi ha qui parla de periodisme, o fins i tot de literatura… Aquest país no té remei, però com més et revoltes més te’l fan empassar. Tot plegat encomana una tristor més vasta que qualsevol nacionalisme.

Es fa difícil no desesperar-se. Es fa difícil no veure que vius en un estat que busca permanentment la humiliació política i moral de bona part de la seva població. Viure amb por, sota l’amenaça constant, és viure a mitges. Potser això és el que pretenen, que després de considerar-nos ciutadans de segona vivim també sense dignitat. No haurien d’aconseguir-ho.        

 

Més continguts de