OPINIÓ

Les tisoretes

Tot el que no és tradició és plagi, diu la cèlebre frase d’Eugeni d’Ors. El filòsof venia a dir alguna cosa així com que, a l’hora de crear alguna obra de valor, els literats es veuen amb l’obligació de fer-se ressò del que s’ha dit abans moltes vegades; així, tota originalitat és sempre més o menys relativa, fins i tot impossible. Som ja al segle XXI: portem molts segles explicant-nos històries.

S’ha dit moltes vegades que ja no queden històries per contar, i que el que han de fer els escriptors és intentar explicar el de sempre, d’una manera més o menys nova o fresca o dissimulant les semblances. És difícil trobar una història ‘nova’: tot s’assemblarà –en el temps de Netflix– a alguna cosa que se’ns està explicant ara o que ja se’ns havia dit en alguna altra ocasió. Històries d’amor i venjança, de resolució de crims, de declivis i ascensos familiars, històries de recerca i descobriment, d’aventures i transformacions: tot això se’ns ha ja mostrat d’una forma o de l’altra (paraula escrita, o llenguatge filmat o escenificat) centenars de vegades, però tornem a tenir necessitat de veure-ho un altre cop, per trobar-hi un matís, o de quina manera se li ha sabut donar a un vell tema un ressò d’actualitat a la llum dels debats ideològics dels nostres dies, per exemple. Les històries són sempre iguals, més o menys, però cada autor és diferent i parteix d’unes bases úniques –experiència, idees, sentiments– a l’hora d’explicar-les.

Dins el camp del pensament, però, tot és una mica més complicat. Què diríem d’un filòsof que es limités a copiar el que han dit altres filòsofs sobre altres filòsofs? Què diríem si fes passar per meva la frase d’Ors amb què hem començat aquest article?

Qualsevol escriptor plagia, s’apropia de frases i versos d’altres per refondre’ls en un material nou, al qual se suposa que sap donar una altra dimensió significativa, o, com a mínim, irònica. Agafar un vers de Shakespeare o d’’El Pi de Formentor’ no és plagiar, com no ho és que un personatge comenci a cantar una cançó de Nirvana. El lector sol adonar-se d’aquests emprèstits, i, si no se n’adona, no passa res, perquè tota literatura és un palimsest: un text de textos, un centó fet de retalls més o menys visibles.

L’actual president del senat, Manuel Cruz, es veu que ha sabut fer del pillatge literari tot una manera de viure. Al seu ‘Manual de filosofia contemporània,’ agafa paràgrafs literals d’altres manuals, amb l’excusa que altres divulgadors, a qui no cita, com Vattimo o Rorty, havien explicat abans i molt bé les mateixes coses. El problema, però, és que ens pensem que Cruz és un divulgador admirable, quan resulta que només és –amb prou feines– un simple copista: fa passar per bona divulgació pròpia el que és bona divulgació d’un altre saberut. Però en un manual fins i tot podria arribar a ser disculpable.

Ara bé; que en un assaig signat com a pensament propi com ‘Ser sin tiempo’ agafi literalment frases senceres, brillantment enrevessades, d’un altre autor com Byung-Chul Han, ja passa de taca d’oli, sobretot perquè no el cita ni una sola vegada i ja hi ha estudiants que a la tesi citen el pensament de Chul Han com si fos de Cruz. És molt fàcil semblar intel·ligent i savi fent passar per intel·ligents i sàvies les paraules pròpies, sobretot si això et permet fer carrera a la universitat o en la política, que sempre capta ‘intel·lectuals de prestigi’ per donar-se una aura de fiabilitat. El problema és quan l’intel·lectual de prestigi no ha fet més que disfressar-se de tal i aprendre a fer servir les tisoretes.

 

Més continguts de