OPINIÓ

300 anys més tard

L'any 2015 es compleixen 300 anys de la rendició de Mallorca a les tropes borbòniques. He escrit expressament la paraula rendició perquè l'abolició del dret civil, vigent fins aleshores a Mallorca, i la prohibició de l'ús oficial de la llengua catalana i la seva substitució pel castellà foren actes derivats d'una conquesta militar que va vèncer la resistència del poble i les institucions mallorquines. Així consta en actes de diferents ajuntaments mallorquins, en què es dóna fe de la capitulació de la corporació davant les tropes borbòniques. No fou, per tant, una simple guerra de successió, com la història oficial defensa, sinó una autèntica guerra de conquesta i posterior imposició de les lleis i de la llengua oficial castellanes, al més pur estil colonial. Foren abolides les institucions de govern i empobrit el poble amb els nous tributs que imposà la corona de Castella als ciutadans de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears.

Des d'aleshores, amb etapes de més o menys virulència, la llengua catalana ha estat reprimida i s'ha practicat l'espoli fiscal de manera sistemàtica. Fins que arribà la fi del franquisme i la transició política donà pas al sufragi universal i als estatuts d'autonomia. Pareixia que Espanya, a la fi, reconeixia la seva pluralitat. Cert que la Constitució mantenia la preeminència del castellà-espanyol sobre la resta de llengües oficials, que ni tan sols eren esmentades en la Carta Magna; que encarregava la defensa de la unitat a l'exèrcit; que prohibia la federació de comunitats autònomes, amb la clara intenció d'evitar qualsevol acostament entre els Països Catalans... Malgrat tot, ingenus –encara que alguns no votàrem a favor d'aquella Constitució– pensàvem que, amb el temps, la democràcia avançaria i que permetria la plenitud de les distintes nacions de l'Estat.

Però, des del primer moment, ja es va veure que Espanya no volia canviar. El 'café para todos' fou la fórmula per aigualir els fets diferencials amb la creació d’autonomies amb parlaments sense cap tradició històrica. Les llengües distintes del castellà continuaren sense cap suport de les institucions estatals. I s'institucionalitzà el greuge fiscal entre comunitats, entre les quals les Illes Balears ha estat la més perjudicada. A més, es dissenyà una xarxa de comunicacions radials, amb la clara intenció de potenciar econòmicament la capital i dificultar el creixement dels motors econòmics estatals, especialment l'eix mediterrani. Fins que durant la segona legislatura de José Maria Aznar, amb el 'sin complejos', deixaren les coses ben clares. Amb la frase 'cedimos demasiado', les oligarquies espanyoles, amb la veu de polítics i creadors d'opinió de tota mena, es reconeixien com a hereves del franquisme i renegaven de les “cessions” que creien haver fet durant la transició política. A partir d'aquí, comença la involució i l'assetjament a les autonomies, els recursos d'inconstitucionalitat, les lleis uniformitzadores, la voluntat d'espanyolitzar, en el ben entès que això vol dir castellanitzar.

A les Illes Balears hem tengut la desgràcia de conèixer i de patir la vertadera cara de l'Espanya més rància, personalitzada en José Ramón Bauzá. Aquest individu s'ha acarnissat amb la llengua catalana amb la complicitat d'un partit que diuen que té més de vint mil militants. Durant quatre anys, ha mostrat una obsessió malaltissa contra la llengua, consumada, finalment, amb el tancament del Canal 3/24 i del K3/33. És la gota que fa vessar la copa i que mostra les vergonyes de la democràcia espanyola, sigui governada per qualsevol dels dos partits de torn.

Diuen que el tancament dels dos canals respon a motius tècnics; però, observant les diferents ofertes televisives que tenim a Balears, entre els prop de tres-cents canals públics, canals privats, en obert i de pagament, trobam nombrosos canals en castellà, anglès, alemany, francès, italià, portuguès..., fins i tot, en àrab. Mentre que en català, únicament queden el canal internacional de TV3, les privades Canal 4 i TVEF i la bilingüe IB3. Al País Valencià, encara estan pitjor, no en tenen cap.

300 anys més tard, 'mañosamente', tornen a reprimir l'ús de la llengua catalana, en aquest cas amb armes molt més perilloses que les d'aleshores, perquè són ben conscients que, en el segle XXI, cap llengua pot sobreviure si no compta amb uns bons mitjans audiovisuals que ajudin a conèixer-la i a fer-ne difusió. Però, si hem resistit 300 anys, ben bé podrem resistir fins al 24 de maig.

Més continguts de

El + vist

El + comentat