SORTIDA D'EMERGÈNCIA

MÉS: això és es 'colmo'

Poques vegades s'haurà vist el peix petit entrar tan impetuosament dins la boca del peix gros. Al PSOE de Francina Armengol se li retreu que s'hagi dedicat a estrènyer els socis de MÉS amb tanta fúria com li ha estat possible, tant durant la legislatura anterior com en la negociació dels pactes de Bellver, però això és descobrir la sopa d'all: en política –anàvem a dir a la vida– és norma general que el més poderós abusi del més feble, sobretot quan van junts. De manera que, si el feble accedeix a pactar amb el fort, ha de saber que aquest abús es produirà i és feina seva trobar la manera d'evitar-lo. Si n'hi ha. Si no n'hi ha, s'ha d'optar almenys per cercar sempre el mal menor.

Una cosa és segura, i és que el mal menor no és causar una crisi salvatge dins un govern abans i tot que sigui constituït formalment, durant el debat d'investidura presidencial. Aquest és un luxe que molt pocs es deuen haver permès, i que recorda a aquell altre moment estel·lar de la política balear en què Tòfol Soler va ser expulsat de la presidència del Govern pel seu mateix grup parlamentari, que era el del PP. D'aquesta manera només es transmet una imatge, que és la de la irresponsabilitat, la inestabilitat i la immaduresa. Una imatge de la qual deriva un missatge, aquest: la propera vegada no ens voteu a nosaltres, votau directament el PSOE.

Quan els teus enemics més intel·ligents et feliciten per una jugada, tingues també per segur que has comès un error majúscul. Les decapitacions sorprenents i espectaculars són vicis que els partits rics potser sí que es poden permetre, però els petits no, si no és a risc de deixar els teus votants amb la sensació que els prens per beneits. Al PSM primer, i a MÉS després, els ha costat sempre molts d'esforços de molta gent sumar vots, i si a les darreres eleccions en van perdre més que no es pensaven, la resposta no pot consistir a fotre't dels que et queden. Si Fina Santiago, Vicenç Vidal i Miquel Ensenyat són personatges amortitzats, que només miren per ells i pels seus càrrecs, i si les úniques alternatives era 'renovar-los o morir', aleshores per què els van presentar a les eleccions? La pregunta no és innocent. I quan algú apel·la a les lliçons d'ètica de panfonteta per justificar decisions extravagants, hauria de sospesar primer si no mostren massa un llautó que fa pensar en una revenja personal d'allò més pura, simple i vulgar.

Les amortitzacions prematures d'actius polítics s'han convertit en una trista especialitat de MÉS, però no en una exclusiva. A tot arreu, des de l'esquerra fins a l'extrema dreta (d'extrema esquerra no n'hi ha en l'actual panorama polític, ni balear, ni català ni espanyol, per molt que ho digui l'extrema dreta) abunden les liquidacions a l'engròs de dirigents a un ritme frenètic, i amb l'argument altament edificant de treure'n un que només vol una cadira per posar-ne un altre justament en aquella cadira. A l'hora d'escriure això encara no es coneixen els noms dels “valors emergents” que s'ha promès que substituiran els defenestrats, però siguin qui siguin, és evident que entraran en el joc de la pitjor manera possible. Hem reproduït al títol unes paraules recordades de qui va ser un d'aquests personatges amortitzats molt abans d'hora, Pere Sampol, que difícilment es devia imaginar que mai poguessin ser adreçades al seu propi partit. Ara el mal ja torna a estar fet i la legislatura encara ha de començar. Si a MÉS accepten el consell d'un beneit, que tenguin present que jugar amb la paciència dels votants, i ja no diguem abusar-ne fent espectacles impresentables com aquest, pot acabar sortint terriblement car.

Més continguts de