Publicitat
Publicitat

CAMÍ DEL 21-D

El presos troben el caliu de la música

50.000 persones assisteixen al Concert per la Llibertat organitzat per l’ANC a l’Estadi Olímpic

Els músics de l’Always Drinking Marching Band són entre el públic a la pista de l’Estadi Olímpic Lluís Companys entretenint l’espera abans no comencin les actuacions a l’escenari. Toquen Killing in the name, de Rage Against the Machine, una crida contra la violència i el racisme policials. Fa un fred hivernal que accentua la severitat de les manifestacions independentistes des que la justícia espanyola va empresonar activistes i consellers. Els cops de porra i el 155 han canviat els somriures de les Diades per la indignació de l’11-N al carrer Marina. Del Concert per la Llibertat del 2013 s’ha passat al Concert per la Llibertat dels Presos organitzat ahir per l’Assemblea Nacional Catalana.

La resistència ha entrat en una nova fase. Es nota en els gestos de la gent. Entre els accessoris, menys banderes i més detalls de color groc, com ara mocadors, barrets i bufandes. El groc, el color proscrit de la temporada tardor-hivern. Segons l’ANC, hi ha 50.000 persones. Són aquí per manifestar el seu suport als presos. La determinació és evident sobretot al final del concert, quan tot l’estadi canta Els segadors. L’himne ressona ferm, com si tothom tingués els peus ben plantats a terra, com l’1 d’octubre davant els col·legis electorals. Més que exaltació patriòtica és consciència de la resistència. Tres hores abans, Els segadors havia obert el concert interpretat en clau heavy pel grup nord-americà A Sound of Thunder. El riff de guitarra dispara l’himne cap a una dimensió més connectada amb la revolta del segle XVII que amb la solemnitat institucional. Així va començar un concert que va combinar actuacions musicals amb parlaments i missatges dels empresonats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dels consellers empresonats i dels que són a Bèlgica, incloent-hi el president Puigdemont. Per alleugerir el to, Toni Albà anava esquitxant les intervencions amb humor, a vegades tibant massa la corda del sarcasme, com quan va excusar l’absència de cantants com “Sabina, Loquillo i Joan Manuel Serrat, i d’altres que no canten però que a vegades canten massa, com Vargas Llosa”.

El concert va aplegar diferents generacions i estils musicals, i l’Elèctrica Dharma va dedicar la seva actuació a Roger Español, el músic ferit per una bala de goma durant les càrregues policials de l’1-O. Quico Pi de la Serra va ser dels més incisius interpretant Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol i recordant que “independència, d’acord, sí és revolucionària”. Altres notables de la cançó no hi van ser presents en cos però sí musicalment. Beth va cantar País petit de Lluís Llach, i Pau Alabajos i Cesk Freixas Al vent de Raimon. Els dos cantautors van sumar-se després a Borja Penalba, David Fernàndez i Mireia Vives -que amb David Caño ja havien recordat Ovidi Montllor i Salvat-Papasseit a Sageta de foc - per fer una versió arrauxada de L’estaca. I encara n’hi va haver una altra de Llach: Que tinguem sort, per Salva Racero. Emocionant va ser L’àguila negra de Gemma Humet, Paula Valls i Judit Neddermann, tot i que la tria de la cançó de Barbara, popularitzada en català per Maria del Mar Bonet, era estranya: tracta sobre els abusos sexuals incestuosos que va patir la cantant francesa.

Representant la generació mestissa hi van ser membres d’Els Catarres, Itaca Band, Buhos, Animal, Xeic!, Doctor Prats i Oques Grasses, entre d’altres. I el rock català sorgit als 90 va tornar a manifestar-se amb La Banda Impossible, amb músics de Sopa de Cabra, Gossos, Glaucs, Lax’n’Busto, Els Pets i Whiskyn’s, que van enllaçar mitja dotzena de temes abans que Monica Green liderés tots els participants del concert en la interpretació de We shall overcome. “Tots junts vencerem”, com cantaven Joan Baez i Pete Seeger.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT