OBSERVATORI

Veïns, de dalt i de baix

Manacor.- Som a Barcelona i podria haver vist 'Els veïns de dalt' al Romea, però ho vaig poder fer a Manacor, doble funció, un detall. La circumstància és que la vaig veure poc després d’haver vist el llargmetratge de Cesc Gay 'Truman', que no deixa de ser un condicionant prou important per al que he de dir tot seguit. Pere Arquillué i Àgata Roca són els veïns de baix, i Jordi Rico i Nora Navas els de dalt. Tots quatre estan fantàstics, divertits, molt teatrals, que no és ni bo ni dolent, però en qualsevol cas crea distància. Val a dir que hi anava una mica condicionat per la pel·lícula, però no és menys cert que ho vaig passar bé davant d’una comèdia convencional, amb el tresillo presidint l’escenari, que no deixa de ser un referent, i que segurament no pretenia res més que fer passar un moment agradable amb aquest lleuger 'catch' a quatre que és la primera obra de teatre del cineasta, que cobreix les tasques d’autor i director. Diu al programa de mà que uns dels seus veïns de dalt són els que han inspirat l’obra, i val a dir que aquests són frescos i d’alguna manera els detonants de la resta de la història. Per una altra banda, la parella Roca-Arquillué representa tot un seguit de tòpics sense gaire substància més enllà del matrimoni que els anys han convertit en dos autèntics desconeguts, que ja amb dificultat es parlen, naturalment ni es miren ni tampoc no comparteixen cap tret de la seva existència; per descomptat tampoc ja no recorden el darrer “polvo” ni, segurament, la darrera besada. Fins aquí rai, però la subjectivitat té aquestes coses i també és ben cert que Cesc Gay ho posa tot perquè en un moment determinat la història doni un volt. Hi ha aquest punt en què tot predisposa a la reflexió, no tan sols de la situació més convencional que altra cosa de la parella, que també, sinó de la vida, perquè Gay ha posat més empriu en el conjunt que en els detalls. I això li obre tot un ventall de possibilitats que no explora, de manera que en aquest precís instant, quan surt el tema professional del veí de baix, vaig pensar que arribava el cop de màgia que aportaria autenticitat per fer desaparèixer les tres parets... però no. Ho tenia tot al seu favor per apujar el to, el nivell, la raó de ser que, fins i tot, hauria justificat un final amb espelmeta. Ho vaig passar bé.

Lliure.- No ho vaig passar bé amb 'Ser-ho o no', de Jean-Claude Grumberg, dirigida i interpretada per Josep Maria Flotats, que la qualifica de “teatre polític en clau de comèdia”. Crec que no és ni una cosa ni l’altra, per la senzilla raó que el “teatre polític” hauria de tenir una altra altura, no tant pel que conta com per com ho conta. Està bé, o no, que encara a hores d’ara ens expliquin que els jueus varen ser víctimes de l’holocaust, perquè segurament Grumberg té raó quan intenta explicar que al món de peu a terra subsisteix encara la llavor de l’antisemitisme i que resulta imprescindible, dia sí i altre també, dur a terme una tasca pedagògica entorn del tema, per si a algú se li havia oblitat, cosa que no crec. Però acceptat el punt de partida, la raó de ser de Ser-ho o no, hi ha una altra circumstància que és la que constitueix l’estructura dramàtica de l’obra. Per una part, un home d’edat, vestit de manera elegant, amb un to a les seves paraules en el qual es pot endevinar un intel·lectual, decebut de gairebé tot, de tornada, un jueu agnòstic a qui ja costa creure en res i que, fins i tot, parla del tema en qüestió amb una certa sorna, ironia, burleta, que dóna un valor afegit al personatge. Per una altra banda, un veí, coses que passen, de baix, amb qui coincideix habitualment al replà de l’escala, que un dia gosa aturar-lo per demanar-li, exactament, què és un jueu. El punt de partida abaixa un parell d’escalons les possibiltats de la resposta, que és la que parlava de la manca d’interès en el tema dels jueus. Insisteix el veí jove i amb no gaire llums, un altre dia, després d’un fus en negre que es va repetint com a recurs per canviar de dia, en la condició jueva del seu veí exquisit, de qui, a mesura que van succeint les preguntes i trobades, va canviant el tarannà. Aquest és el joc. Però, és clar, ho explica a un personatge que, vulguis o no, és qui d’alguna manera representa el respectable, que és a qui realment va dirigit el discurs i, per tant, ens col·loca a l’altura del veí, el curt de gambals. I, és clar, a partir d’aquí la situació per mi va ser incòmoda, amb la qual cosa no hi havia manera de creure la llauna final de Grumberg/Flotats, ja prescindint del veí boig, traient-se de la màniga una tal Bella i un discurs plorós, Flotats plora, sobre la grandesa de la Shoà, la gran pàtria jueva.

Més continguts de

El + vist

El + comentat