Un alè lleuger

LA NOSTRA CAPACITAT d’avançar lentament és infinita. Podem tardar tant a moure una cama que, en arribar de nou el torn a la cama primera, aquesta ja no recorda quin era l’itinerari ni l’objecte de la ruta. Però no hi ha rancúnia ni retrets, és tansols una manera d’estar fets i conformats. El nostre avantatge és tenir la sang com la tenim, calmada.

Tensam els nervis com fils de ferro, i les ungles s’aferren al terra com urpes de fera, i una musculatura lítica sorgeix de la nostra còrpora, però cap de les ordres que accionen aquestes reaccions no sorgeix d’un sentiment, sinó de la necessitat del moviment. Tots els sentiments els ordenam amb un senzill sortir o arraconar-nos dins la closca. Res pus.

VOSALTRES, HUMANS, sou diferents, fins i tot el moviment i la ruta són dirigits per impulsos del sentiment. A vegades fins i tot ens feis un bri d’enveja, un miratge de possibilitat, un pensar com deu ser viure amb sentiments, com si la vida sensible fos possible. Com si el sentiment, que reblaneix i marceix el cor i l’esperit no fos un terme contradictori amb el fet de sobreviure. Si sobreviure és passar per damunt la vida, no és força i duresa que es requereix? Així ho creim nosaltres, tortugues anònimes que explicàrem a Noè que posats a triar vida, en lloc de la sensible, preferíem la perdurable.

Així li ho diguérem i entre ell i Déu ens condemnaren a arrossegar-mos per la terra, a viure amb la hipoteca a l’esquena, a aferrar-nos amb ànsia a la terra abans de fer passa. Tan lent el viure com el morir si per accident o per voluntat posàvem l’esquena a jeure i la panxa a veure el sol. Vosaltres podeu jeure relaxats i assolellar-vos fins a canviar de color, triàreu sentir la vida.

A MIL·LENNIS LLUM del moment de baixar de l’arca, contemplam estupefactes la capacitat de maniobra sentimental que teniu. No sabem encara qui condueix la nau de les vostres emocions, ni quina és la substància que corre per dins les vostres venes, ni què és el que activa la vostra còlera, la vostra llàgrima o una por fora mida. I d’entre totes les capacitats us admiram la d’oblidar, la de fixar la vista i els sentits en una part ínfima de la realitat i desenfocar la resta.

I US DEMANAU quant de temps tardaran a continuar la cursa interrompuda per un accident ferest, oblidant-vos del ferit i sa família; i us demanau com pot ser que a Europa s’infecti una infermera, oblidant milers d’infectats fora d’aquí; i us demanau com pot ser que hi hagués tants lladres a les caixes, oblidant que eren representants vostres; i us demanau com pot ser que el món funcioni, oblidant que no funciona. I aturau de fer preguntes, oblidant que no trobau respostes, i girau el full del diari per cercar entreteniment i riure. I amb un malabar dels sentiments l’oratge finíssim del full que gira s’enduu els mals pensaments. Potser és aquest alè finíssim d’un diari el que ens manca a les tortugues per reblanir la closca i viure més lleugeres.