Som una amalgama d’històries. No tenim un recorregut lineal ni únic, ni com a persones ni molt manco com a poble. Tampoc no hem de conservar-ho tot. Que el pas del temps i de les generacions vagi esborrant allò que només resta valor a la nostra història esdevé un signe de progrés, com ho és també que es protegeixin tant els vestigis de la riquesa com els de la pobresa, els de l’Església o els de foravila, els naturals que els industrials, els materials que els immaterials. Com tot en la vida, és una qüestió de saber triar, d’haver elaborat criteris per distingir el gra de la palla i també per tenir la visió per dotar de nova vida allò que ha entrat en desús i no mereix desaparèixer. Tres exemples: d’una banda, tots hauríem de fer una passada per la renovada Fàbrica Ramis d’Inca (i, si no, teniu la web)per entendre que al patrimoni industrial se li poden donar nous usos i allargar-li l’existència amb un sentit innovador, de prospecció cap al futur. És el que no s’ha fet amb Can Bibiloni, parlant d’un cas recent. Això, des de la iniciativa privada, que no tot ha de passar per carregar encara més les esquenes públiques. L’altre exemple seria l’edifici del Sindicat de Felanitx, magnífic vestigi del cooperativisme agrícola, que ara es vol adquirir i reformar amb fons estatutaris perquè sigui gestionat per la fundació de Miquel Barceló, un artista que ha de quedar entre els testimonis d’un temps i d’un país. Per últim, les dues cases que han d’acollir el Centre Internacional de Fotografia Fundació Toni Catany a Llucmajor. Una de les cases adjacents, la de Tomàs Monserrat, té un cert valor com a arquitectura popular al municipi: es rehabilita. La de Catany no en té: es toma i edifici nou. Si s’haguessin seguit criteris així, no s’hauria fet el desastre de la Gerreria, per posar-ne només un exemple.
