Han passat dotze anys llargs des que més de 50.000 persones ens manifestàrem contra la invasió de l’Iraq pels carrers de Palma, 36 milions simultàniament en unes 3.000 protestes arreu del món. Tres presidents, Bush, Blair i Aznar, havien format el ja conegut trio de les Açores (ahir en vaig tornar a mirar les fotos i avergonyeix contemplar com reia el llavors president espanyol), i havien decretat que s’envaïa l’Iraq amb la mentida que el règim de Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva. Així i tot no va ser aquesta farsa la que va aixecar el ‘No a la guerra’ de bona part del món, sinó tenir la seguretat que respondre a la violència amb més violència en fa infinitament més dramàtiques les conseqüències. Ho vàrem comprovar tot d’una: atemptats d’Atocha i milers i milers de morts als països envaïts. Saddam Hussein va caure, però es va encendre encara més el radicalisme a tota l’àrea de l’Orient Mitjà, un conflicte de tremendes conseqüències humanitàries que avui tenim més encès que mai i en no pocs fronts. Hollande ha respost fins i tot més aviat que Bush als atemptats de París de fa poc més d’una setmana, encara que feia mesos que bombardejaven Síria. No cal escriure l’obvietat que el jihadisme és una amenaça superlativa: ho és per als musulmans que hi conviuen i per al que es denomina Occident. Però jo, que aquell dia de les mobilitzacions massives contra la invasió de l’Iraq vaig tenir l’honor de llegir el manifest al Born de Palma, tantes vegades que vaig quedar sense veu, continuu ferma en l’oposició a qualsevol guerra i expressió de violència. No sé què passarà, però segur que res de bo. Mentrestant, hi tornaria a ser en un crit de ‘No a la guerra’.
