Tenia set o vuit anys quan l’escultor català Xavier Corberó fou conscient de veure el primer artista de la seva vida. Va ser en els primers anys 40, a Palma. Ja era orfe de mare i també havia mort el seu germà petit, així que ell acompanyava el pare qui, en aquell temps, treballava al Palau March en la realització de les portes de bronze repujat de la casa que el financer Joan March Ordinas es construïa per assentar-se, més gran i fort, just al costat de la societat benestant mallorquina, entre la qual no era admès. Josep Maria Sert era l’artista i pintava les maquetes de l’escala i la sala de música del Palau March. “Sert ja era molt reconegut. Pintava amb els dits, ajudat per un criat amb guants blancs que li aguantava la paleta. Era impressionant veure’l treballar sobre pa de plata i d’or, perquè totes les figures sortien en un no-res de les seves mans. I totes s’assemblaven a Joan March. El meu pare ja m’ho havia advertit”, em contava Corberó. “Quan vegis aparèixer un home que s’assembli als que pinta el Sert, que porti la bragueta sense embotonar i que em demani mixtos i se’ls quedi, és D. Joan March”, li va dir el pare. I així va ser, tal qual. “Recordo que va arribar don Joan March i, gairebé sense mirar-se la feina del Sert, va exclamar: ‘Molt bé, molt bé, senyor Sert, això està quasi acabat i no m’ha dit quan costa’. Sert respongué tot d’una: ‘Vuit milions’. Just després de la guerra, 8 milions de pessetes eren una autèntica barbaritat. ‘Molt bé, doncs quatre’, afegí March. Sert tornà a respondre tot seguit: ‘Bé, sap què, dos, però ara’. I Joan March va treure el talonari i signà per dos milions. I això que amb 2 milions de pessetes compraves un parell de vegades Formentera. Al pare li acabaven d’oferir una part gran de l’illa per 300.000. Havíem anat a veure-ho, però ho trobarem massa lluny i complicat d’arribar-hi. En tot cas, amb Sert i aquell dia vaig rebre la primera lliçó de comerç de l’art a la meva vida”.
