OPINIÓ

París i la Xarxa

A París hi ha més de cent morts. És l’horror en estat pur, i la Xarxa s’omple de consternació i solidaritat. Molts canvien la fotografia de perfil del Facebook per posar-hi signes de la pau amb la torre Eiffel o banderes franceses. Alguns fan homenatges més subtils a la capital immortal de la joie de vivre: penjant un vídeo d’Édith Piaf que canta Sous le ciel de Paris, per exemple. Aviat arriba la barrumbada dels que ens retreuen la hipocresia o la parcialitat de les nostres mostres de dolor. I els morts de Beirut? I els morts de Síria? Hi ha morts de primera i de segona categoria? Circula profusament un mapa en què els països del món estan acolorits segons la importància que donam als seus morts, en una gradació que va des de “quina gran tragèdia” fins a la ignorància absoluta. Assenyadament, algú protesta: no em renyeu per plorar París, no m’acuseu per sentir més proper el que tenim geogràficament, culturalment i psicològicament més proper.

Circulen les fotos del trio de les Açores i les dades sobre el negoci de les armes. Els que les envien tenen més raó que un sant, però hi ha algú que comenta que així tots semblen culpables excepte els que ho són de manera més evident. Tampoc no li falta una mica de raó. Algú recorda les camisetes de Qatar del Barça. També té raó, com és natural, però dissabte, que hi ha clàssic, les xarxes tornaran a anar plenes de gols de Neymar o de penals clàssicament injustos.

N’hi ha un bon grapat que posen les fotos del seu darrer viatge a París. Res a dir, per a qui ho fa per als seus amics de Facebook: és un testimoni de l’impacte de veure la bèstia terrorista en un escenari que ens és familiar i estimat. Això sí: si ho fa un aspirant a president de govern, que a més recorda que va anar a la capital francesa a celebrar el cumpleaños, entram en el terreny del ridícul més absolut. Estic parlant d’Albert Rivera, per si algú no ho havia vist.

Apareixen els vídeos d’una celebrity estrafolària que estableix la comparació inevitable entre París i Catalunya. Entre gihadistes i independentistes, predica aquest subjecte, l’única diferència és que uns peguen tirs i els altres no: un detall sense importància. Algun dirigent polític apunta cap a la mateixa analogia, de manera més sibil·lina. Se sent el brogit dels que ho reboten, ho comparteixen i ho repiulen amb delectança. Ho veieu, com són? Dissabte, durant el partit, també tornarem a trobar-nos amb els cercadors afanyosos de piulades sobre els putos catalanes.

Hi ha el debat sobre la religió, és clar. Sembla com si hi hagués dos bàndols: el dels que s’afanyen a dir que la religió és l’origen de la brutalitat i els que s’esforcen a desmentir-ho: l’Islam no és el terrorisme, de la mateixa manera que el cristianisme no és el Ku Klux Klan. Algú comparteix un article que fila més prim: la religió no és necessàriament intolerant, ni molt menys assassina, però hi ha maneres de viure i entendre el monoteisme que tenen la llavor del mal.
Tampoc no falta la nota estrafolària dels conspiranoics. Mostren als pobres incauts, que som tots els altres, les dades que demostren el que el sistema tracta d’ocultar. El culpable és el sionisme: que si un líder islamista és un agent del Mossad, que si la sala de festes era dels jueus i, oh casualitat, l’acabaven de vendre, que si no sé quina altra prova tan recòndita com irrefutable.

En fi. París a les xarxes, una imatge del que som. Si jo ara hagués de triar una sola cosa, de tot plegat, em quedaria amb la cançó d’Édith Piaf. Potser hi hagi pocs projectes, a la vida, millors que el de passejar sous le ciel de Paris.