Gabriel Genovart: “La festa de Sant Antoni concentra Les nostres pulsions reprimides”

PalmaAmb ell, et veus obligada a una conversa que transcorre molt aviat, amb sobreentesos propis de qui pensa que tothom té el mateix grau de coneixement sobre el tema que us ocupa. Gabriel Genovart (Artà, 1944) és de les persones que més saben de la celebració de Sant Antoni, la més popular de les festes, la que més gent treu als carrers per menjar, beure, ballar i glosar al voltant dels foguerons, mentre les colles de dimonis fan de les seves. Aquest psicòleg, pedagog i catedràtic de filosofia, autor de fins a quatre llibres sobre cinema, ho és també d’un dels volums de referència sobre la celebració que mou bona part de les Illes al voltant del 17 de gener: Antropologia de la festa de Sant Antoni. L’antic ritual del foc a Artà, sa Pobla, Pollença, Muro i Manacor (Lleonard Muntaner Editor, 2014), en el qual s’endinsa en una arqueologia de la ment humana.

L’escriptor i músic Carlos Garrido afirma que la figura del dimoni és la que reflecteix millor el subconscient del mallorquí. Ho creis així?

El dimoni és la figura que millor representa el subconscient, no només dels mallorquins, sinó de tota la humanitat. Al subconscient hi portam impulsos que sovint no deixam sortir. Això és tan universal que per força havia de sortir al cinema, a les rondalles i a la literatura en general. Al cinema, i en parl al llibre La placenta dels somnis, hi tenim Dràcula, l’Home Llop i un llarg etcètera de personatges demoníacs. Segurament és Dràcula la figura més propera al dimoni. D’altra banda, és natural que el dimoni sigui molt present en la celebració de Sant Antoni, perquè en Sant Antoni es concentren totes les nostres pulsions reprimides.

Qui creu en el dimoni avui?

El dimoni ja no fa por a ningú, i manco els nostres dimonis, que tenen un sentit lúdic. Res a veure amb Llucifer. A través de la festa, el dimoni s’ha convertit en un personatge molt ben domesticat. Ja és un dels nostres, una figura simpàtica. Així i tot, record que d’al·lots, tot just acabar les festes de Nadal, quasi no jugàvem amb els regals dels Reis perquè no hi havia res que als artanencs ens divertís més que disfressar-nos de dimonis: un cordell qualsevol amb un picarol feia de coa, el mànec d’una granera vella el brandàvem a manera de canyaferla i, sobretot, ens fèiem la careta de cartró més feréstega possible per tapar-nos la cara i fer de dimonió. I de tota manera, s’ha de dir que a mi, de menut, com a la immensa majoria d’infants, els dimonis de la festa santantoniana em produïen un pànic irreprimible. M’horripilava la monstruositat d’aquelles carasses, em llevaven la son.

On situaríeu els orígens de la festa de Sant Antoni i els dimonis?

La festa de Sant Antoni es perd dins les boires del temps. De fet, als dimonis els hem anomenat així, dimonis, però realment són xamans. La seva figura plàstica ve marcada per les seves relacions, precisament pel que manlleva dels genis del paganisme. Així que hem de dir que la de Sant Antoni és una festa de sediments. Des de la prehistòria, totes les cultures han tingut relacions amb el xamanisme. I si beu del paganisme per, després, a l’època medieval, amb Sant Antoni i la purificació del foc, agafar un marcat caràcter religiós que es conserva al llarg dels segles, avui va perdent aquest sentit religiós per convertir-se en una festa per a la disbauxa, per beure, ballar i cantar cançons que en un altre moment de l’any no serien de bon gust.

Fa unes dècades que vivim la revifalla de la festa de Sant Antoni. A què creis que es deu aquest seguiment cada any més massiu?

Certament, a mitjan segle XX, la celebració pràcticament havia desaparegut a Mallorca, només a sa Pobla podríem dir que es conservava amb força, perquè sant Antoni és el titular de l’església, però a la resta de pobles havia sofert una gran decaiguda. Com a festa popular que significa un signe d’identitat, va patir la repressió dels signes identitaris. La revifalla que començà a finals dels anys 60 i dels 70 segurament va venir donada perquè, en un món que s’allunyava del camp i de les arrels pròpies, Sant Antoni serveix per tornar a connectar-nos amb la mare terra. Progressivament es converteix en una festa que està en la tendència del respecte a la natura i als animals.

Avui és una festa en bona mesura presa pel jovent. De fet, els estudiants de sa Pobla i d’Artà a Barcelona la reproduïren a Gràcia i cada any se celebra amb més seguiment.

Els joves s’han bolcat en la celebració de Sant Antoni i també l’han allunyada de les seves arrels religioses. S’han lliurat a la disbauxa. Aquest seguiment del jovent té un sentit positiu perquè garanteix la pervivència de la festa, però per altra banda en certs moments s’arriba a excedir de tal manera que pot arribar a ser perillosa.

Cada poble santantonier reivindica el seu Sant Antoni. Vós sou d’Artà. Defensau que és el poble on millor se celebra?

Sens dubte [somriu]. Artà conserva algunes relíquies que són quasi úniques, com l’Argument, una crònica de l’any rimada que s’encarrega a un glosador. A Artà tenim la canyaferla, la cavalcada i l’acompanyament. Tot això es conserva. I a diferència d’altres pobles, els dimonis no porten graneres, que és cosa de bruixes, no de dimonis.