OPINIÓ

El final del bipartidisme

El bipartidisme ha mort i el seu traspassament quedarà certificat en les properes eleccions generals. S’ha multiplicat el nombre d’aspirants a president del govern de l’Estat. Tot es mou, cert. Per canviar profundament o per continuar igual. Una ruptura amb el passat o, simplement, un 'cracking' dels blocs? Coalicions entre germans, pactes contranaturals, matrimonis d’interès, qualsevol d'aquestes coses és possible. Es descarten les majories absolutes. Apa!, s'obre el ventall. Algun actor s’engalana amb pell de xai. Altres tenen cura de fer el contrari. I hi ha a qui la disfressa va petita. Tanmateix, l’òbit del bipartidisme no és més que el rètol de l’aparador; la rebotiga és molt més profunda i assortida d’arguments. Més enllà del circ mediàtic, hi ha la realitat sense adjectius. El trossejat del bipartidisme no és més que “un dany col·lateral”.

Si repassem el que ha succeït en els darrers quaranta anys al món, precisament els anys que Espanya porta de democràcia, s’ha d’admetre que el capitalisme s’ha anat desbocant progressivament. Diguem que un espectre anomenat lliure mercat, gairebé sense control, transita el món sota el lema de la globalització, l’eficiència, la desregulació i el pensament únic. Així s’ha arribat al màxim plus de concentració de riquesa i al 'big bang' de l’economia especulativa (el 95% de les transaccions comercials a escala planetària actualment corresponen a l’especulació, mentre que l’any 1970 era únicament el 5%). Les idees liberals i conservadores de desregulació i lliure mercat, predominants durant aquest període de temps, en són les grans responsables. Però la socialdemocràcia no ha estat capaç de defensar amb fermesa la importància de l’estat com a mecanisme d’acció col·lectiva.

A més, en aquest camí de pollastre sense cap (de l’estat capdisminuït), quan les coses han vingut mal dades, no s’ha dubtat a recórrer als diners públics per evitar que s’ensorrés el sistema financer, la joia de la corona capitalista. Com crec haver dit altres vegades, l’eficàcia neoliberal ha resultat ser l’estafa del 'liberalisme subvencionat', molt distint del liberalisme que s’estudiava a les aules d'economia. Posar mà al calaix públic per salvar el bancs ha portat a l’austeritat (per als altres) com a recepta. Un drama col·lectiu d’obligat compliment. El sistema ja no resulta ésser solidari, ni just (si és que ho estat mai), ni tampoc eficaç per a la majoria. Per arribar a un absurd tal en què el pobre dóna una moneda al ric a la sortida de missa, quants de preceptes i garanties no s'han hagut de destruir. S’han de restituir. Aquest és el tauler on es juga la partida.

En aquest context és on es produeix la crisi dels partits tradicionals. Traduït a escala espanyola, a les dues formacions els ha sorgit la seva resposta: Ciutadans, des d’una perspectiva de mandrinat de motor del sistema, i Podem, des de la inèrcia del carrer. En el fons, són l’exponent local d’un debat repetitiu al món occidental: de qui creu que la proposta liberal i conservadora funciona (perquè l’alternativa es va ensorrar amb el mur de Berlín) i qui creu que la versió neoliberal del conservadorisme ha posat el sistema davant un atzucac. En aquest sentit, s'ha de recordar que el món funcionava millor, i era més solidari, quan dominaren les idees de la socialdemocràcia i que, en canvi, les alarmes estan totes enceses des que el lliure mercat regna sense control.

Els conservadors no són donats a reflexionar en públic, els socialdemòcrates ho són més. En relació a aquests últims, el cas de Syriza i el del laborisme britànic ens aproximen i il·lustren sobre la qüestió. Jeremy Corbyn guanya les primàries amb la promesa d’una revisió profunda del paper de l’Estat, després del fracàs de les 'terceres vies', en una societat dominada pel capitalisme especulatiu de la City de Londres. Alexis Tsipras, a pesar de tots els entrebancs, no ha dubtat a continuar consultant la gent, en una societat, com l’espanyola, en la qual l’economia té un marge de maniobra molt limitat. Ambdós casos recreen un escenari en el qual el bipartidisme no apareix. A Espanya el procés hauria estat semblant. Probablement del tipus laborisme anglès o Tea Party nord-americà, en el camp dels conservadors. No obstant això, el desgast sofert pels partits i els compromisos adquirits durant la transició fan que tinguin una crisi particular. No oblidem que la democràcia espanyola està encara trufada de qüestions inconcloses i que l'esdevenir espanyol fa olor de nova transició amb aires de ruptura.

En cap cas, no crec que la disputa ideològica entre dues maneres d'interpretar la realitat estigui superada. Ni que els interessos de classe hagin desaparegut. És més, crec que la divisió en dreta i esquerra, que es remunta als girondins i jacobins a l’Assemblea Nacional durant la Revolució Francesa, continua essent un bon marc de referència per deixar clar el posicionament polític de cadascú. La 'postpolítica' dels 'eficients experts', que tenien la presumpció d’haver superat aquests conceptes, ha estat un fracàs. No és el futur, sinó la condició a superar. La direcció de l’economia per les “ments privilegiades” de Wall Street o de la City, i els seus equivalents a tantes altres instàncies més locals, ens ha portat a la pitjor crisi econòmica i social que hi hagut mai. Seria una imprudència pensar que la ruptura del bipartidisme exclou i supera el debat de fons, ans el contrari.

Més continguts de

El + vist

El + comentat