OPINIÓ

I si ja hem sortit de la crisi?

I si Mariano Rajoy tengués raó i resulta que ja hem sortit del forat? I si els missatges que ens llancen insistentment des dels distints governs (amb l'ajut inestimable dels mitjans de comunicació públics) fossin certs? I si aquesta situació, terrible situació, fos en realitat l'escenari postcrisi que tant ens han anunciat? I si ens trobam així de fotuts no perquè encara estiguem en crisi, sinó precisament perquè aquest és el nou model de societat que s'ha imposat?

Aquest article i el darrer 'Informe sobre l'Estat Social de la Nació' comparteixen el mateix títol i la mateixa percepció: si ja estam instal·lats en una nova normalitat, on el treball es considera un luxe (i ja no és garantia per escapar del risc d’exclusió), els serveis públics es buiden de contingut i qualitat i la cura dels més desfavorits es deixa en mans de la solidaritat, és una fal·làcia afirmar que només amb el creixement del PIB arribarà la recuperació i tot seran flors i violes.

L'informe, elaborat per l'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials i que pretén ser una rèplica i un desafiament al governamental 'Informe sobre l'Estat de la Nació', palesa la situació real en què es troben les famílies espanyoles respecte a deutes, salaris, accés als serveis socials, estats anímics... Qüestions molt allunyades de les que podem escoltar cada dia de la boca dels nostres governants, que semblen haver oblidat que els protagonistes han de ser les persones i, sobretot, que la política econòmica ha de ser un instrument per a la maximització del benestar col·lectiu o, dit d'una altra manera, per buscar una societat més justa i, per això, més democràtica i més lliure.

No record on llegia l'altre dia, però hi estic totalment d'acord, que els indicadors econòmics tradicionals mostren una dècada perduda en termes de riquesa global i bastants més pel que fa a la distribució de la riquesa i renda amb el consegüent augment de la pobresa, la marginalitat i la desigualtat. No es pot discutir, per tant, que estam en una situació molt pitjor que a l'inici de la crisi, amb l'agreujant que les perspectives per als propers anys són de recuperació lenta, feble i desigual.

Els autors de l'informe, gent que realment està en contacte amb la dura realitat de milions de persones que alguns semblen obsessionats a negar, afirmen que aquest nou model de societat que s'està configurant (i que ens intentaran vendre com a inevitable) no és la conseqüència d'una crisi econòmica més o menys llarga, sinó que té les seves causes en decisions polítiques que conformen un escenari de precarietat, desigualtats extremes i absència de mobilitat social i ens condueixen cap a un model productiu i de relacions laborals que aposta per la precarietat i els salaris baixos, una fiscalitat feble i regressiva i el desmuntatge de les polítiques socials.

Al document, que us recoman que llegiu, es preveu que, tot i el ritme de recuperació macroeconòmica actual, milions de persones continuïn instal·lades en la pobresa i amb serioses dificultats per satisfer les seves necessitats més bàsiques, que l'exclusió social portarà aparellades terribles conseqüències en forma de racisme o inseguretat ciutadana i que la desigualtat entre les elits minoritàries i la cada cop més àmplia majoria no rica seguirà incrementant-se. De fet, pronostiquen un escenari paorós vinculat a la desregulació laboral i el buidatge dels serveis públics: en un futur no gaire llunyà, gairebé la meitat de la població viurà en situació precària, en risc permanent de caure en la pobresa.

Vist tot això, queden ben clares almenys tres coses: la primera, que no podem permetre que els actors que ens han portat fins aquí es vanagloriïn ara d'una gestió magnífica i d'aconseguir treure el vaixell d'una tempesta que alguns ja veuen llunyana però que assota durament un nombre creixent de ciutadans. La segona, que hem de desterrar la idea del pensament únic i de la manca d'alternatives i, per tant, no deixar-ho tot en mans dels mercats que s'autoregulen, perquè precisament aquesta lògica és la que ens ha portat fins aquí i la que continua ofegant els milions de nàufrags que intenten desesperadament surar en una mar cada cop més freda i més inhòspita.

I la tercera, derivada de les altres dues, és que la solució no és econòmica, sinó necessàriament política, cosa que implica que som tots nosaltres els que hem de decidir si volem continuar caminant cap a aquesta nova normalitat o, ben al contrari, explorar noves alternatives que no ens condemnin a una societat desigual i injusta.

Més continguts de

El + vist

El + comentat