Se la jugà Paolo Sorrentino en concebre una pel·lícula tan semblant a la triomfadora que la va precedir. La juventud és com una segona part de La gran belleza, només canvia l’escenari i el fet que als protagonistes, igualment situats entre l’elegància i el patetisme, els han passat 20 anys per damunt. Les segones parts, sense ser-ho realment, tenen aquests perills: es repeteix la fórmula, tornen les imatges grandioses, la música omple la sala i cadascuna de les escenes i l’alta societat degradada ara ocupa un balneari suís en comptes d’exhibirse amb tot el seu patetisme a festes privades de Roma o en una terrassa que s’obre al Coliseu. A La juventud, que li serveix a Sorrentino per parlar del pas del temps i l’apatia que pot imprimir la vida, es veuen cossos nus i carns que pengen amb tota la seva cruesa. És la mateixa decadència que trobàvem a La gran belleza, en aquells homes i dones fellinians, excèntrics, passats de rosca, que no volen deixar allò que creuen que és viure. No sigui cosa que la vellesa acabi cremant els tions de la seva vanitat. En certa mesura, o millor dit, de manera molt més mesurada, passa el mateix a la pel·lícula que ara és a la cartellera, perquè els personatges principals, Michael Caine i Harvey Keitel (ambdós correctíssims en el seu paper), saben que ja estan cremats i només els espurnegen els ulls en veure la juventut entrar com una gran bellesa nua dins la piscina. També més mesurada o menys valenta és aquesta constant trobada entre l’elegància i la vulgaritat, que sovint es mantenen cadascuna al seu lloc, però que comparteixen escenari. Amb tot, surts del cine amb la sensació que La juventud ja l’havies vista, però no és el mateix.
