Sí, som un periodista deslleial

CiutadellaVaig decidir ser periodista quan tenia 14 anys. Anava a l’institut i cercava una professió que em permetés combinar la meva passió per l’escriptura amb la voluntat d’explicar el món que m’envolta. Un company em va explicar que els seus plans de futur passaven pel periodisme i llavors ho vaig veure clar: jo també volia ser periodista. Des de llavors, intento aplicar a la meva feina l’únic principi que em guia: contar i explicar la veritat. Sempre he volgut ser un intermediari entre el món i la gent, una espècie de notari del dia a dia per tal que la societat pugui estar informada i decidir per ella mateixa. Per açò, em sento molt estrany quan, sense voler-ho, m’he convertit en notícia.

El conseller de Mobilitat de Menorca, Luis Alejandre, creu que som un periodista deslleial i afegeix que he mentit i, en certa manera, que l’he provocat per treure-li un titular. I ho diu en un acte tan solemne com és un ple del Consell, el lloc on se suposa que estan representats tots els menorquins. Per què aquesta afirmació? Per l’entrevista que vaig fer-li fa unes setmanes, en la qual el conseller opinava que hi havia massa ecologistes alliberats i parlava dels sous d’aquest col·lectiu. Durant la meva trajectòria professional he callat davant moltes crítiques i opinions infundades. Va amb la professió, segur. Però aquesta vegada no puc no respondre. No només pel que m’afecta a mi, sinó per la perversió que amaguen les paraules del conseller.

Quan un distingeix entre periodistes lleials i deslleials és que equivoca i molt l’essència d’aquesta professió nostra. El periodista és aquell qui explica la veritat, molesti a qui molesti, desagradi a qui desagradi. L’única lleialtat que hem de guardar és a la veritat. Diu el diccionari que lleial és qui mostra fidelitat a l’amo. Qui és, llavors, l’amo dels periodistes? Els seus caps? Els mitjans per als que treballen? Els empresaris que posen doblers als consells d’administració? Els polítics que governen i que poden subvencionar o no aquell mitjà? No. L’únic amo a qui hem de retre comptes els periodistes és la veritat. És molt difícil, potser utòpic, però aquesta ha de ser el nostre horitzó.

En el cas de l’entrevista que vam publicar en aquest mitjà, els puc assegurar que totes les declaracions que s’hi inclouen són fidels a les paraules que va pronunciar el conseller. Els puc afegir també que si el conseller va parlar dels sous dels ecologistes va ser per la seva pròpia iniciativa. Igual que va fer a TV3, quan va diagnosticar als menorquins una depressió mental sense que la periodista li demanés. Què hem de fer els periodistes llavors? Nosaltres simplement hem fet de notaris de la realitat.

Existeix una tendència perversa, nascuda no sé quan ni on i que avui perdura. Hi ha certs polítics que creuen que la funció dels periodistes és explicar la realitat de tal manera que es puguin aconseguir objectius concrets. Els en poso un exemple. Alguns polítics han demanat a mitjans que no mostrin una versió tan ‘negativa’ de la societat i dels efectes de la crisi econòmica, perquè açò no ajuda a crear un ambient optimista, no s’afavoreix el consum i la crisi s’allarga. O sigui, demanen que manipulem la realitat per fer-la més dòcil. També hi ha l’altre costat, qui nodreix els mitjans de males notícies per intentar desgastar el governant de torn. El que pretenen és que presentem la realitat amb eufemismes, perquè despullada tal qual és no interessa. És la instrumentalització de la veritat, o més pervers encara, la creença que alguns tenen el dret i la legitimitat de decidir per tots els altres com s’han d’explicar les coses. Les urnes no els donen aquest dret.

Aquesta és la perversió que amaguen les paraules del conseller. M’és igual l’insult cap a la meva professionalitat. Dormo molt tranquil cada vespre, satisfet de la feina que faig. La veritable por d’aquestes declaracions del conseller és el que mostra, la concepció que traspua del paper d’uns i altres. Els periodistes que valen són els que són súbdits del missatge que predica el govern de torn. Els altres són deslleials, encara que expliquin la veritat. O amb mi o contra mi. Aquesta actitud deixa veure una concepció del poder que no m’agrada gens: la d’aquells que, quan són dalt, es creuen amb la potestat de, fins i tot, amagar la realitat i manipular-la segons les seves necessitats. El món als seus peus.

Continuaré fent de periodista, amb les meves limitacions, els meus defectes i els meus tics. Però intentaré continuar essent deslleial per molts anys, si ser deslleial implica explicar les coses tal qual són.